Assumim-ho, les filtracions viuen un mal moment. Han passat ja bastants anys des que es va fundar WikiLeaks (més d’una dècada pels qui el 2006 ja n’estaven al cas) i l’impacte de cada nova filtració ja no ens emociona tant com abans. I per mostra les filtracions fora de WikiLeaks sobre paradisos fiscals amb dades sobre polítics (PanamaLeaks) i de futbolistes (FootballLeaks), que gairebé no semblen haver tingut cap impacte sobre els dos àmbits més que alguna polèmica volàtil i alguna amenaça que vés a saber si ni el mateix destinatari recordarà mai més. Ja avisava en aquest mateix diari Vicenç Ruiz que «No per penjar moltes dades tens la ciutadania més informada». Però si puc dir que actualment les filtracions estan en un mal moment és, a més, per dos fets succeïts fa uns dies que crec que reforçarien la idea.

El primer fet va ser la publicació d’un tuit per part de WLTaskForce (que per ironia literària Google va indexar) en el que proposaven la creació d’una base de dades d’usuaris verificats de Twitter amb informació familiar, de feina, financera, habitatge, i fins i tot afiliacions polítiques. Això en principi no semblava escandalitzar a aquest perfil de Twitter que va estar-se unes quantes hores reafirmant-se en el propòsit. Fins que la gent més avesada va reflexionar-hi i van veure la barbaritat que suposava fer un doxing d’aquesta temàtica i els tuits relacionats amb el tema van acabar eliminats per WLTaskForce mateix.

La intencionalitat sembla que era denunciar els vincles i interessos dels media i que la gent es conscienciés a través de qui i com s’informava. Recordem que els nord-americans estan en ple debat sobre els pro i els antiTrump. No m’esplaiaré ara sobre la rivalitat i els interessos d’uns i altres, però copsem-ne un dels punts de fricció que és el de qui marca el relat oficial (o si preferiu el neologisme "la post-veritat"). És en aquest punt de conflicte i rivalitat on s’hauria d’enquadrar la proposta de WLTaskForce, en una postcampanya que ha qüestionat els interessos de WikiLeaks per destrossar la imatge pública de Hillary (llarg debat sobre aquesta fita) i que, el que està clar és que a més ha provocat guanyar-se la simpatia de tota una Sarah Palin en persona. Ara sembla que tocaria equilibrar la balança i no acabar enquadrats dins l’entramat antiestablishment pro Trump.

Però tornem a l’anunci en concret. A la pràctica una filtració d’aquesta mena suposaria també l’exposició d’un munt de dades privades no relacionades amb el tema i, per tant, les denúncies per una possible la violació de privacitat no es van fer esperar. El tema arribà al nivell que Julian Assange va haver de sortir en roda de premsa responent en un IAmA de Reddit sobre la manca de control i responsabilitat que ell té sobre aquests perfils que no són l’oficial de WikiLeaks. I WLTaskForce, fins i tot, es preguntà sobre l’existència de l’anunci que ells mateixos havien fet. Un gir del relat que provocà encara més desconcert de l’acumulat fins llavors.

El segon fet destacable fou la notícia de la publicació per part del portal Buzzfeed d’una mena d’informe de les agències d'intel·ligència nord-americanes, que al·legava que Rússia posseïa informació personal i financera molt comprometedora sobre el president electe Donald Trump, en què s’arribava a relatar certes intimitats que relacionarien fins i tot els Obama. Punt aquest dels Obama que ja hauria d’haver fet sospitar de l'oportuna casualitat.

Malgrat els avisos que la informació de l’informe no estava verificada (el periodista Bob Woodward del famós escàndol Watergate fins i tot parlava de “document escombraria”) i que a més hi havia personalitats anomenades a l’informe que ja havien desmentit rotundament algunes informacions, això no ha impedit que tota mena de diaris i publicacions se’n fessin ressò. Aquests diaris i publicacions no se n’han estat d’escampar la informació i en els casos més pretesament decents evitant publicar directament l’informe com havia fet Buzzfeed, però en canvi relatant la informació més morbosa del qual amb els detalls que més podien captar l'atenció.

Justament Trump aquest gener ja havia declarat la seva extrema desconfiança cap als ordinadors, vés a saber si anticipant-se a la possible publicació d’aquest informe que ja veurem en què acaba. Però aquestes declaracions no van tenir tant de ressò com l’informe. Interessos suposo de qui acaba movent el relat.

Les dues notícies no eren difícils de trobar ni de verificar, una apareixia força a les novetats del portal Reddit i al seu subReddit dedicat a WikiLeaks amb comentaris que en donaven detalls extra. L’altra com ja hem dit estava repetidament qüestionada per tot tipus de mitjans que malgrat tot la continuaven publicant per recollir el grapat de visites dels titulars esquer de torn.

Debatríem sobre la credibilitat, sobre l’autoritat i la confiança, però al final us preguntaríeu quina és la solució a tot plegat si tot és líquid i canviant. En el sector de l’arxivística no parem de plantejar-ne una solució en la qual treballem diàriament. És tenir molt clar que la confiança en la documentació ha de poder ser sòlida i verificable. No només saber remenar informes davant dels morros del públic sinó dir què són, de quan són, de qui són,... perquè són (i algunes respostes encara més enllà que aportaria llavors una anàlisi diplomàtica a fons).

Us sona? Efectivament, podríeu començar per repetir de memòria les cinc W bàsiques per a la presentació d'informació tant al periodisme com en la investigació en general. O si no seguirem veient debats constants sobre qui banalitza més, que no acaben aportant ningú.