Ni la cimera d'agents de l'independentisme de dimecres ni la taula de partits d'aquest divendres (ja se n'havien autoexclòs les formacions unionistes conservadores i la CUP) han servit de gran cosa. L'acord més rellevant és tornar-se a reunir, seguir-ne parlant. L'única perspectiva clara a l’horitzó és, a hores d'ara, la d'unes eleccions al Parlament de Catalunya per les quals tothom ja es prepara.

Al president Quim Torra no li agrada parlar-ne perquè, lògicament, l'escenari d'un avançament electoral incorpora que ell sigui inhabilitat pel Suprem, que el Parlament, el Govern i els partits ho acatin –tal com ha fet la majoria independentista des del 27-O amb totes les resolucions judicials– i que Junts per Catalunya (JxCat) no sigui capaç de persuadir ERC i la CUP d'investir un nou president per esgotar una legislatura que tindria un balanç pobre.

Aquest és un escenari que, lògicament, preocupa l'independentisme en conjunt. No hi ha acord sobre cap a on cal transitar. A uns i altres només els queda el consol que la mesa de diàleg que ERC ha negociat amb el PSOE -que s'hauria de posar en marxa en els dies vinents- tampoc sembla que hagi de ser una gran ocasió perduda a la vista de les expectatives.

No ho sembla perquè a curt o mitjà termini les demandes majoritàries de la societat catalana (el referèndum i l'amnistia generen un consens molt més ampli que fer un nou Estatut o l'actual Constitució) no seran ateses. El PSOE i Podem no tindran problemes per trobar arguments per dir que no o que "ara no toca", però JxCat, ERC, la CUP i les entitats sobiranistes no tenen clar quina tecla cal tocar per moure la roca.

Això, com deia, preocupa. I la preocupació deriva en pessimisme entre les bases sobiranistes, com passa sempre que no hi ha horitzó, i també en mala bava d'uns i altres, de manera que sovint acaba degradant i empobrint el debat. La mala bava fa que siguin molt majoritaris els comentaris contraris a pagar la fiança de Santi Vila malgrat que Carles Puigdemont (de qui en va ser conseller només fins 24 hores abans que ell fos destituït pel 155) ho hagi demanat de forma explícita o que el CDR del Solsonès es vanti –en companyonia amb la CUP i les seves joventuts a la comarca– d'un atac al local d'ERC a Solsona. A tot plegat tampoc hi van ajudar comentaris desafortunats i nul·lament empàtics de dirigents republicans sobre l'operació Judes, que és en el camí de quedar en no-res. La llista d'errades d'uns i altres seria llarga i presentar l'independentisme com un bloc és ara pur voluntarisme.

Tot plegat despropòsits d'un moviment tenallat per la repressió i que necessita una reacció si no vol caure en una dinàmica autodestructiva que doni protagonisme als populismes i l'empetiteixi. Hi ha risc de desfer el camí dels darrers anys i convertir en anècdota els èxits, que també hi són, en àmbits com el de la justícia europea, la projecció exterior o la preservació de la convivència. El clima preelectoral segur que no hi ajudarà perquè tots els implicats miren de defensar la seva posició o conquerir-ne una de millor i més determinant, però la campanya apareix com un xarampió que cal passar com més aviat millor encara que el precipiti la repressió i una inhabilitació que serà un nou excés de la justícia espanyola.

L'independentisme es mereix votar des de la raó i no des de l'emoció que va presidir el 21-D i necessita, encara que la mesa entre governs hagi d'esperar, un debat realista i amb rigor. Aquest ha de ser el camí per fixar rumb i lideratges, mantenir-se ferm (i si cal inflexible) en els objectius i allunyar el tacticisme electoral i el simbolisme processista.