Feia un any de la manifestació de l’11 de Setembre del 2012. Tres-cents seixanta-cinc dies des de la constatació que l’independentisme a Catalunya s’havia convertit en una opció majoritària. Aquella enorme exhibició de força va fer que moltes voluntats hostils o indiferents es miressin amb respecte o amb nova complicitat el fenomen, però, dia a dia, també la gestió política i les reticències de sectors influents, juntament amb el resultat de les eleccions al Parlament, havien tornat a refredar la temperatura.

Com sol passar sovint a Catalunya, el pessimisme i la desconfiança havien pres volada. Així, fins i tot independentistes de pedra picada afirmaven haver constatat en els darrers mesos una relaxació en la tensió popular. Alguns analistes es referien a la baixada del “suflé” i algun grup de premsa influent havia començat a girar, com fa sempre que constata que els aires bufen des d’un altre costat.

Aquest 11 de Setembre, doncs, va arribar amb sensacions, reals o induïdes, que potser enguany la convocatòria no seria tan massiva. Una altra constatació portava cap a consideracions poc entusiastes: el temps que havia calgut per tancar alguns trams de la cadena humana organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana i la crida reiterada a omplir els buits que no hi havia hagut manera de lligar a les Terres de l’Ebre. Per arrodonir la desconfiança, els savis de la meteorologia van anunciar dies abans que el temps atmosfèric no seria propici.

La vespra de la Diada i els mateixos actes del matí no van ser tan lluïts com altres anys. Al Fossar de les Moreres dimarts a la nit l’assistència de les congregacions i els entorxats habituals no va ser tan nombrosa com en altres ocasions i tampoc la celebració institucional al Parc de la Ciutadella de Barcelona va omplir-se dels mateixos curiosos estelats que l’any passat.

Però a la tarda, una hora abans de l’hora prevista, carrers i carreteres van tornar a rebentar de gent. Els quatre-cents quilòmetres de cadena es van omplir amb una, dues, tres, fins a quatre fileres, i enormes concentracions l’acompanyaven en pobles i ciutats. Les campanes de la Seu Vella de Lleida van desencadenar el miracle de la gent. Mai cap altra iniciativa popular en cap altre lloc del món havia desplegat una participació semblant. Cívicament, festivament, familiarment, la Via Catalana va constatar i renovar la voluntat enormement majoritària de transgredir el que calgui en un anhel de llibertat. Els grups de premsa habituals van tornar a lluir portades i a somriure complicitats. Tot s’ha ressituat. Ara només cal esperar que d’ací al pròxim 11 de Setembre l’optimisme i la il·lusió no siguin de nou desplaçats per l’altra manera de ser i fer catalana: la via desconfiada.