Amb motiu de l’onomàstica reial –Joan Carles I ha fet 75 anys-, el monarca ha atorgat una entrevista a Televisió Española. Assaltat cortesanament per Jesús Hermida –que també arrossega, amb més aire, set dècades i mitja-, Joan Carles –Don Juanito, com ara recorden els sucraires d’ofici- s’ha referit directament a les dues preocupacions que li trauen la son. La primera és l’atur, “que afecta milers de famílies espanyoles”, etcètera. La segona, la unitat d’Espanya. Afirma el rei que li dolen “les intransigències” que comporten “maximalisme”. Un maximalisme que ens duu a “polítiques rupturistes”. Contra tantes calamitats, Joan Carles I reivindica “la unitat”, la necessitat de mantenir-se “units a un futur i a una idea”.   

Ser monarca postmedieval i voler mantenir el càrrec com a vitalici i hereditari comporta dues obligacions. En primer lloc, la del mal de l’obvietat. Un rei no pot dir res que sigui inesperat ni excessiu. Ha de resoldre declaracions, preguntes i discursos amb una plantilla carregada de tòpics i llocs comuns. Joan Carles I se n’ha sortit poques vegades. Potser perquè mai li han fet una entrevista de debò. Per això encara no sabem què pensa el monarca actual a fons sobre el general Franco i la dictadura que va perpetrar el militar rebel gairebé durant quatre dècades. Ni tampoc que implica èticament jurar uns principis i després contribuir a destruir-los.

Un rei té també com a obligació necessària la de perpetrar la retòrica genèrica. En intervencions i prèdiques el monarca sempre papalloneja sobre les grans qüestions sense entrar-hi a fons. Ha d’agafar tots els raves –i els ravenots- per les fulles. La concreció pot ofendre. Per contra, la lleugeresa sempre es pot justificar apel·lant a interpretacions diverses i fins i tot contradictòries. Per això el rei en aquesta darrera entrevista s’ha referit a la qüestió catalana genèricament, sense al·ludir-la de manera clara i oberta, i ha alertat contra les “intransigències” i “el maximalisme” sense concretar quines intransigències i quin maximalisme. Perquè també hi ha una “intransigència” castellana, que es diu “espanyola” i “constitucional”, i que porta cap a polítiques unionistes i liquidacionistes.

Els mals de l’obvietat i de la imprecisió no permeten precisar la hipotètica virtut que ha tenir com a conseqüència evitar intransigències i maximalismes, si les intransigències i els maximalismes són el dret del poble de Catalunya a decidir. Afirma i conclou el rei que tots els espanyols s’han de mantenir units “a un futur” i a “una idea”. Quin futur i quina idea? Perquè, si el futur és com el passat i el present, i la idea és la de sempre, les polítiques rupturistes poden ser més una solució que un problema. Per a tothom. Rei inclòs. Això evitaria al monarca almenys un de les dues grans preocupacions que ara no el deixen dormir.