En un futur no gaire llunyà serà molt difícil poder explicar tot el que està passant a l'Espanya del segle XXI, en ple 2018. Sis mesos on hem vist com els cossos policials de l'estat atonyinaven gent que només –valga'm la Constitució!– volia votar. On hem vist gent que va mantenir-se ferma en la defensa del seu dret, resistint amb convicció i sense caure en la dialèctica de la força. Sempre pacíficament. On hem vist vagues, protestes i accions diverses en pro d'allò que han pensat que era un bé comú i legítim. I sempre sense violència.
 
Al llarg de tots aquest mesos d'activitat frenètica, i sovint massa cruel, també hem vist com s'ha tergiversat el relat fins a voler fer creure que qui reclama llibertats, cada vegada més escapçades, és un violent o un terrorista. I també hem vist la deriva del poder judicial, tan mancat d'humanitat i tan desproporcionat, amb l'última acció d'un Llarena que demana proves a Montoro per haver negat que l'1-O es pagués amb diner públic. Un fet que confirmava el propi Oriol Junqueras en la declaració d'aquest dilluns al Suprem.
 
Estranyament, així sembla que funciona la justícia en aquest Estat: a cop de rampell i testosterona. Això explica, potser, que després de veure com la justícia alemanya refusava l'extradició de Carles Puigdemont per un delicte de rebel·lió, el jutge del Tribunal Suprem hagi emprès un gir que posa el focus judicial en la malversació. I en pro de l'orgull ferit no s'escatimaran atacs, contraatacs i noves dosis d'interlocutòries més properes a la ciència-ficció que al relat dels fets.
 
Un desori de verbs, acusacions i retrets que seguiran posant nom a la repressió de l'Estat, però que mai no podran aconseguir el seu propòsit: el d'ocultar una realitat dura, trista i indigna. Aquella realitat que ens diu que mentre es "cuinen" delictes a gust del consumidor i es busca la pena més dura, hi ha qui porta mesos injustament empresonat, privat de llibertat, de família i de drets. Líders socials i càrrecs electes amb qui sí que s'ha comès un delicte de malversació. Però no de fons públics, sinó de vides.