Bé, nois i noies, es tracta de deixar clar qui mana. Mama, por. Quan es va discutir a les Corts espanyoles l’Estatut de Núria, allà pels trenta, els dos temes on es va encallar la cosa van ser, tatxin!, els quartos i la llengua. Espanya és això. I ara vol fer-nos saber que mana en aquestes dues coses bàsiques, troncals que diria en Wert. Al segle XVII van descobrir que, si Castella volia assentar l’imperi, havia de ser sense discussió pels detalls. Si els catalans parlen diferent, pensen diferent, són diferents: Espanya odia les diferències. Quan perden els papers, es fan dictadors i, amb el primer gest, prohibeixen el català. Quan van de bon rotllo, l’incordien. Però la qüestió és matar l’ànima, com fan els dentistes amb el nervi de la dent corcada.

Pel què fa a les peles, el catalanisme va descobrir, ara fa 150 anys, que si volia un espai propi per un projecte propi –que d’això es tractava-, calia un concert econòmic. Deixar de nodrir les elits extractives, com es diu ara. Deixar de pagar al poder central, com diuen al bar. És veritat que, en alguns moments clau, el catalanisme va acceptar de finançar, mitjançant el dèficit fiscal, la modernitat espanyola, però el plet dels doblons s’ha mantingut constant. Amb resposta gairebé igual a zero. Com ara. Te’n dono la meitat del que tocaria perquè callis. I, si t’hi poses bé i ho pagues tu, et desdoblo la N-II i et faig una estació de la Sagrera més petita.

Per què por, doncs? Perquè ens ataquen alhora en dos fronts sensibles. El pressupost del 0,7 és impossible i allò que és impossible no pot ser. Per tant, la Gene s’ha de plantar en els dos camps. Ni sentència ni polles en vinagre. Hi ha solucions: treure la gent al carrer, o fer el truquet comptable de fer constar com a ingrés tot el que l’Estat deu en fons de competitivitat i que per llei s’ha de pagar enguany. Oi que és allò que diu el ministre? Que les lleis són per complir-se? Qui ho havia de dir, que la Rigau i el MasCo acabarien sent els nostres herois.