Una pregunta que puguin contestar alhora els independentistes i els federalistes no servirà de res. Són projectes per definició antagònics. Oli i aigua. La pregunta que cal és la que ens faci saber quants independentistes hi ha a Catalunya, no pas quanta gent vol canviar la relació amb Espanya. Amb l’obsessió per la unitat inclusiva –no la unitat lleial que la gent demana-, el president Mas se la juga, més que no s’imagina. És el seu problema.

No és pas un joc de paraules. De vegades, la gent diu: per què volem la independència si al capdavall manaran els de sempre. Els de sempre, contesto, ja manen ara. Per tant, l’argument pesa més a favor de la llibertat que no pas en contra. Es tracta d’una qüestió de fons: de “la qüestió”.

La Transició va ser un pacte tramat perquè continuessin manant els de sempre: l’oligarquia espanyola –mireu quants manaires actuals són fills de ministres de Franco o de grans magnats enriquits per Franco- i, a Catalunya, una classe política que fos capaç de blanquejar la burgesia que va abraçar el franquisme no tant per convicció com per conveniència. La sociovergència va fer, ben contenta, aquesta operació. La burgesia catalana en exercici –la nostra oligarquia- ve d’aquest pacte tàcit. La Transició i els seus partits van assegurar que manessin els de sempre, i els de sempre són els que avui s’estripen les vestidures davant l’amenaça “separatista”. Perquè és el que els pot desconnectar del poder mitjançant una nova “fundació” legislativa més justa i transparent.

Vet-ho aquí, doncs: la independència farà quallar una nova classe dirigent –classe dirigent vol dir projecte- que desplaçarà subtilment l’oligarquia. Així es modernitzen i avancen els països normals. A Duran se li entén tot, però que ICV boicotegi aquest procés la convertirà –hi està esdevenint ja- en un sindicat de funcionaris emprenyats perquè els han tret la paga, sense capacitat per entendre per què Catalunya no pot tenir el sistema de benestar que pot pagar amb la riquesa que genera.