He de reconèixer que el temps ha donat la raó al president Zapatero en un tema: no, no és que la terra sigui del vent (ho sap ni que sigui pel que consti sobre casa seva en el Registre de la Propietat) Zapatero l'encertà en dir que el concepte de nació és discutit. Vegeu, si més no, la diferent interpretació que es pot donar a la celebració que avui es fa dels cents anys del naixement de Nelson Mandela, un dels principals exemples de lideratge positiu del món contemporani. Quina nació és la seva, la que es diu que va aconseguir unificar? En donaré la meva versió.
La Sud-àfrica que Mandela es trobà després de passar 27 anys a la presó per haver emprat i justificat la lluita armada contra l'apartheid ja havia estat condemnada internacionalment per haver aïllat i discriminat la majoria negra, però continuava dividida en dos; allà els colors blanc i negre de la pell de cadascú facilitaven la visibilitat de la divisió... Ens hem de preguntar si hi havia dues nacions convivint sobre el mateix territori, les dues convençudes de què no podien fer un pas enrere en la lluita pel que consideraven seu, en l'expulsió de l'àmbit públic del qual consideraven "l'altre"? I ja de pas, ens hem de començar a preguntar si, més enllà del seu significat originari, no li pot passar el mateix al color groc, que ja hi ha qui no el vol veure ni en pintura i qui pensa que la seva pell l'adoptarà tard o d'hora?
Mandela va imaginar una nació per elevació, amb capacitat de superar les dues nacions (racials) enfrontades. Quan Eastwood cinematografia Invictus, la visió novel·lada del Mandela que guanya les eleccions, fa gravitar tota la trama sobre dos elements, cap d'ells és la seva lluita per la igualtat entre les persones, tot i que en ambdós n'és el motor: com utilitzar la resiliència conreada en la presó (simbolitzada en el poema de William Ernest Henley) per evitar el ressentiment (Govern de concentració) i com un motiu d'unió evita trobar els enemics que afavoreixen la divisió. Val en aquest sentit molt més la victòria sud-africana contra Nova Zelanda en el Mundial de Rugby de 1995 que mil discursos polítics. No ho podria fer aquí per molt menys la "roja"?
La nació a Catalunya és diversament sentida: per alguns sols és Catalunya; per a altres, n'hi ha prou amb l'espanyola. I no es pot menystenir el nacionalisme català des del nacionalisme espanyol pel fet que aquest es recolzi en un Estat, ni es pot deixar de recordar que una part molt important del nacionalisme espanyol viu a Catalunya. També hi ha qui creu que això no va de nacions, potser perquè és estúpid, potser perquè sap que la primera nació, l'única veritable república és la persona; la resta és tan conjuntural i acumulativament identitari com les llengües, les guerres, les fronteres, o les banderes. Però caldrà trobar una porta de sortida, en primer lloc, per al conflicte que es manté viu entre catalans a cop de crida i reacció a la crida; i després per aconseguir un govern espanyol tan generós en la visió com estricte en el manteniment d'un poder legitimat per la força de la llei que ens hem donat entre tots i en la qual certes coses són tan importants com la sang que es va vessar en la seva conquesta.
Serem capaços, ni que sigui en altres cent anys, de trobar un lideratge com el de Mandela? O és que cal esdevenir Sud-àfrica per entendre-ho?