Manel presenta el seu cinquè disc, Per la bona gent, aquest dissabte al Poble Espanyol (festival Cruïlla de Tardor), i és un moment propici per recordar com n'ha estat, d'excepcional, gairebé tot el que ha envoltat el grup. Ho va ser la manera en què ens va saludar, fa ara onze anys, fent del seu pop-folk amb ukulele una tendència (no sempre resolta a benefici de la humanitat, però això no és culpa seva), i ho ha estat, encara més, la tirada a cremar etapes amb voracitat, sense cedir a la melangia, al pànic de deixar un pedaç de la teva ànima en el camí. I acostumant al públic al canvi brusc: les entrades del concert del Poble Espanyol es van exhaurir quan el nou disc encara no havia sortit.

No abunden els artistes que fan bascular la identitat artística al voltant d'una actitud, d'una manera de fer, sense dependre de la filiació a un gènere musical precís. Els qui ho fan no pertanyen necessàriament a un estatus cultural o moral superior: hi ha creadors grandiosos que han dedicat la seva vida a excel·lir en una parcel·la artística ancorada invariable. Però és just fer notar el seu sentit del risc o, si més no, la seva peculiaritat zoològica.

Guillem Gisbert i companyia van passar de les cançons amb memòria folk al pop amb arranjaments de corda i metall, tot seguit es van decantar per la textura més elèctrica i rockera, i des d'allà s'han acabat desplaçant cap a l'electrònica, els ritmes tropicals i la frontera amb la cultura hip-hop.

Alhora, en el terreny líric, el costumisme irònic generacional va deixar pas a l'al·legoria per evolucionar cap a construccions literàries d'una certa complexitat dins d'un context de música pop. Diu el mestre Sisa que Manel és un cantautor amb un grup al darrere, i si és Sisa qui ho diu no ho discutirem pas.

La conseqüència de tot plegat és que els seguidors de Manel no ho són tant perquè els agradi el folk, o el pop, o la música electrònica, sinó sobretot perquè els agrada Manel. Perquè observen en el grup una posició a la vida en què s'hi reconeixen. I aquest és un carril identificador tan poderós com poc corrent. ¿Quants artistes de la nostra escena han habituat el seu públic a canvis d'estil tan pronunciats, cadascun dels quals representa fins i tot imaginaris estètics, comunitats i circuits de concerts diferents?

Precisament, a Per la bona gent, Manel integra en el seu món Maria del Mar Bonet, una artista que, d'una altra manera, ha anat col·locant la seva veu en estètiques sonores canviants: repertoris d'arrel, el pop de l'era Concèntric, cançó d'autor, jazz de la mà de Manel Camp, Brasil, l'empremta àrab, la textura simfònica, l'univers cubà. Entre d'altres, i sent sempre, i indiscutiblement, ella mateixa. Establir un segell distintiu per damunt de les quadrícules que fem anar per orientar-nos és propi de figures amb un do especial, criatures que de vegades a la vida, qui sap, es poden veure unides graciosament per un sample.