Fa poc vam compartir debat sobre la crisi amb dos catedràtics d’economia. A SICOM ens tocava parlar dels drets humans de segona generació, fonaments del benestar i ara en perill. A ells analitzar el passat i aportar solucions. En el nostre torn expressàrem amb dades que, tot perseguint el frau fiscal avaluat en 80 mil milions a Espanya per la UPF, eradicant els paradisos fiscals i posant un impost al capital especulatiu, es podrien obtenir recursos que fessin innecessària la retallada dels inalienables drets socials i fomentar la feina.

No vam merèixer cap comentari. En acabar, tinguérem la sort de portar un d’ells, exrector, de retorn a la facultat. En el camí digué: Sabeu, tot això que heu explicat està molt bé i és veritat que es podrien obtenir recursos, si més no per reduir les retallades. Ara bé, si em poso a defensar-ho seré ignorat per l’acadèmia econòmica”.

Aquell dia se’ns va confirmar que en el món econòmic i financer impera l’omertá i que la llei del silenci impedeix la democràcia econòmica. I què passa quan des del poder s’impedeix l’exercici de la democràcia. Doncs que el sistema s’infecta.

El dissabte 14 de maig una notable manifestació va caminar pel centre de Barcelona, després d’uns dies de gestació arreu de Catalunya. Fou una demostració popular nascuda en el sí del sistema, una gran quantitat de gent que en la seva majoria tan sols volen retornar a l’estat de felicitat que hi havia abans de l’esclat de la crisi.

L’endemà no fou igual. Democràcia Real i 15-M són l’expressió de joves i no tant, que pateixen l’agressivitat del capitalisme des d’abans de l’actual crisi. Ja aleshores la sofrien, ja llavors la vivien sense expectatives. I n’estan farts, volen futur!

Totes dues manifestacions populars tenen coses en comú: el poder en desconfia, són expressió de la societat civil, no han tingut el suport dels mitjans i desconfien d’una gestió econòmica que fa pagar la crisi als que menys culpa tenen. En canvi són diferents en els objectius: uns en tenen prou amb la reforma i el retorn al claustre del benestar i els altres volen canvis profunds, suficients per garantir un esdevenidor que passi per la real democràcia econòmica. Uns serien feliços dins del sistema si no se’ls agredís, els altres no creuen que dins hi hagi cap solució.  Al capdavall, a curt termini reclamen el mateix, que l’economia estigui al servei de les persones. L’economia però, ha estat mai al servei de les persones?

Els partits tenen la seva revolta a l’abast: recuperar els rengles de l’economia. En cas contrari, canviarà de mans.