El 6 d’octubre de 1934 hi va haver unainsurrecció de la majoria de les esquerres contra el govern de centre-dreta. Un govern que presidia Lerroux però que estava bàsicament controlat per la dreta catòlica, la CEDA. Aquest govern s’havia dedicat bàsicament a desmuntar els punts principals de l’obra dels governs de centre-esquerra dels primers anys de la República. El partit més encès contra el govern central era el PSOE, que havia tirat de retòrica revolucionària els mesos abans, amenaçant amb un aixecament si la CEDA entrava al govern, cosa que va passar el 4 d’octubre.

És en el marc d’aquest enfrontament dreta-esquerra que s’integra l’acció de Lluís Companys del 6 d’octubre, la proclamació de “l’Estat català dins de la República federal espanyola”. És cert que la declaració té un to sobiranista –no independentista- i que la Generalitat tenia una batalla particular amb el govern de Madrid per l’anul·lació d’una llei agrària catalana; però qui havia demanat la declaració d’inconstitucionalitat de la llei havia estat un altre partit catalanista, la conservadora Lliga Regionalista. I Companys va acompassar el seu moviment amb el de les esquerres espanyoles.

A banda de Barcelona, hi va haver intents fracassats de vagues generals a Madrid i a altres ciutats, i una revolta més sòlida dels miners d‘Astúries. El govern va enviar l’exèrcit. A Barcelona la Generalitat va caure en unes poques hores, i en els enfrontaments van morir més de 40 persones. A Astúries, 15 dies d’enfrontaments van acabar amb la mort de més de mil insurrectes i d’uns 300 soldats i membres dels cossos de seguretat. Per cert, l’estratega d’aquella repressió va ser el general Franco, home de confiança del ministre, el radical Diego Hidalgo.

Després dels Fets d’Octubre, el govern, en efecte, va suspendre l’autonomia i va enviar a presó Companys i tots els consellers (entre els quals hi havia un socialista, Joan Comorera, dirigent, llavors, de la Unió Socialista de Catalunya). A tota Espanya van ser detingudes milers de persones, entre elles el líder del PSOE Francisco Largo Caballero.
És difícil d’entendre que un demòcrata pugui justificar la repressió d’octubre de 1934, però és un escàndol més gran si qui ho fa és un socialista, és a dir, un hereu del partit que va estar al centre mateix d’aquell aixecament. Si Alfonso Guerra justifica l’empresonament de Companys, o la suspensió de l’autonomia catalana, com sembla que va fer en un acte de la Fundació Pablo Iglesias, és que ha oblidat una part de la història. O que ha oblidat que ell és (o era) socialista. O que té senzillament mala fe. Tothom utilitza la historia per justificar l’actualitat, tothom. Però no imaginava que algú, a aquestes alçades, pogués fer-ho de manera tant burda, pensant que tothom és prou ignorant com per no tenir referències.