Un dels principis de Maquiavel, un dels consells que dóna des de les pàgines d'"El Príncep", és el de ser imprevisible. La millor manera de desconcertar l'adversari i de tenir, per tant, el control de la partida és que els altres no sàpiguen quina carta jugaràs. A Junts pel Sí i a la CUP els aniria molt bé aplicar aquest principi en la pugna amb l'estat espanyol, i no en la picabaralla domèstica. 

Està molt bé que el diputat de la CUP Joan Garriga "Nana" fes una pregunta al Govern sobre l'estat del procés independentista. Va demanar que s'apliqui la lògica rupturista i ser fidels a la declaració del 9-N, i la vicepresidenta, Neus Munté, li va respondre: "No ens tremolaran les cames". Fins aquí, tot correcte, la candidatura de l'esquerra independentista compleix amb el seu deure de control i l'Executiu es reafirma. 

La moció posterior que ha presentat la CUP, fent que es voti sobre el plantejament de desobeir el Tribunal Constitucional, és un altre tipus de gest polític. Pot ser bo, o dolent. Depèn dels temps. Si el Govern considera que això li provocarà un conflicte judicial i que tot plegat li dificultarà la feina quan encara no ha arribat el moment del que Quim Torra, a "Els últims 100 metres", anomena la fase de "no-cooperació", potser no caldria. 

Sigui com sigui, el que segur que seria desitjable és que Junts pel Sí i la CUP invertissin les energies a preparar la proclamació d'independència -amb tot el que això suposa de feina institucional i en tots els àmbits- i no a resoldre equilibris interns. I, en el cas de la moció, encara hi ha temps per no prendre-hi mal. Si els dos partits independentistes acorden com resoldre-ho, tot pot acabar sent una maniobra maquiavèl·lica per confondre l'adversari.