Vaig conèixer de l'existència de Marc Granell a finals dels 80 per Vicent Nàcher, en una conversa mantinguda al pati de l'institut del poble. Bé, vaig saber d'ell així com de tot l'estol de magnífics poetes que havia donat el País Valencià, especialment la ciutat de València, durant els anys setanta. Uns anys de plom marcats per un context odiosament provincià que, a més, va emmerdar un anticatalanisme tant devastador, absurd com persistent.

Nàcher -que uns anys després esdevindria també un poeta assenyalat- se'ls havia llegit a tots minuciosament. També ens va fer saber que un dels nostres professors, Joan Navarro, guanyador de l'Octubre de 1973 amb Grills esmolen ganivets a trenc de plor, en formava part molt destacada d'aquella insòlita i admirada generació.

Fet i fet, van ser Navarro i el novel·lista Octavi Monsonís, docent de català al mateix centre, els qui ens van animar a uns quants joves a escriure i els que van estar, en certa manera, darrera també de la publicació literària L'Horabaixa impulsada, a més, de per mi mateix i pel poeta Josep Manel Esteve, per Nàcher, Josep Domingo, Xavier Saà, el plorat Raimon Bono o Vicent Soriano, entre d'altres. Una publicació que no hauria estat possible sense algunes precises indicacions de Manel Pellisser i la professionalitat de Lola Nomdedéu que aleshores regentava un menut negoci d'impressió ubicat a la vora del port de València per on passaven tota mena de poetes, revolucionaris desficiosos i somiatruites professionals.

El cas és que L'Horabaixa va ser l'excusa perfecta per assaltar un bon dia en el seu domicili, a tocar del Mercat de Colom, un timidíssim i aparentment fràgil, Granell. Vam anar uns pocs amb la lliçó apresa, vull dir, amb el primer llibre del poeta llegit, Llarg camí llarg (1977), guanyador també d'un dels mítics Octubre impulsats per l'editor Eliseu Climent. El poeta ens va acollir amb generositat, va aguantar sense renecs i amb un somriure la impulsivitat de la nostra joventut i es va interessar sincerament per allò que fèiem. Diríem que a partir d'aquell moment, es va establir una relació sòlida i, sobretot, literàriament molt estimulant.

Més endavant em vaig afegir ocasionalment a algun dels dinars que setmanalment feia Granell amb Eduard J. Verger, Vicent Berenguer i d'altres en un diminut restaurant de la Plaça dels Ànecs com a complement, dic jo, de la tertúlia que regularment celebraven al Cafè El Trovador i a la que crec que vaig anar un dia amb Nàcher.

La relació amb Granell no va acabar ací. A finals de juny de 1988 un nodrit grup de la secció valenciana de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana que havia acabat d'articular eficientment Josep Cortell, vam destorbar l'estiueig de Granell en El Perelló, Ribera Baixa. Una vegada més, el poeta ens va acollir sense reticències. De resultes d'aquella trobada, la Universitat de València, va publicar sota la seua supervisió Envit. Antologia de nous escriptors valencians (1991). No era la primera vegada que l'autor intentava reagrupar, intentar el mapa de la literatura en un país condemnat civilment a patir una classe política àgrafa, sense remei. Deu anys endarrere havia sigut el factòtum de l'antologia Brossa Nova. Poetes valencians dels 80, la qual va confirmar la vivacitat de la poesia catalana al país i va animar l'obra d'alguns autors que amb el temps reeixirien. Sense la seua intervenció és molt possible que la fràgil continuïtat de la poesia catalana al sud s'hagués gairebé interromput. No crec que estiga exagerant. I d'ací, aquest balanç personal d'un temps i d'una època que algú haurà d'ordenar amb precisió acadèmica si molt convé per a evitar els estralls de l'oblit. Algú haurà de reconstruir aquell moment de tertúlies, projectes, iniciatives el conjunt de les quals ha permès un cert ambient literari en català i el sorgiment d'una sòlida nòmina d'autors en tots els gèneres.

Cal dir que els darrers anys l'obra de Marc Granell s'ha revalorat malgrat totes les dificultats de difusió del català al País Valencià enmig d'un context d'implacable substitució lingüística. Figura imprescindible en revistes com Cairell o Reduccions, director de col·leccions de poesia tan importants com les que van editar Tàndem o Germania, autor d'una obra important, Granell, ja és un clàssic malgrat ell mateix. Un autor, i heus-ne ací la importància, en què es reconeixen molts joves poetes.

La Poesia Completa 1976-2016 de Marc Granell publicada el 2017, ara mateix ja va per la quarta edició la qual cosa confirma un interès indubtable per la seua obra. Diu el crític Francesc Calafat, prologuista d'aquest important volum, que la seua poesia, "(...) no és només un gènere literari, és sobretot una condició, una disposició absoluta que exigeix una atenció permanent als problemes que atenyen al món, al seu món (...)". La seua poesia, diu Calafat, és estoica, pessimista, de queixa mordaç, però en la qual, de tant en tant, afloren moments de tendresa i afecte, de "lligams positius amb els altres i amb el món".

Calafat vincula la lírica de Granell amb la d'Espriu, Vinyoli, Zbigniew Herbert, Wislawa Szymborska o Vladimir Holan. Unes afinitats amb aquests autors que, afirma, "(...) es belluguen al voltant de la penetració afuada en els replecs de la vida, en el sarcasme i el vidriol d'una poesia terriblement humana". I, encara, d'una poesia que "(...) diu veritats enormes. Una poesia que diu l'espant en què poden convertir-se les persones, que diu l'espant en què pot esdevenir el llenguatge (...)".

Per mi Granell és el poeta immens de l'amarg Madinat al-Turab (magníficament musicat per Rafa Xambó), Els ocupants, L'elogi de l'oblit... Un model literari amb una obra capaç d'aportar coneixement sobre la vida, d'orientar un compromís personal amb el món que ens ha tocat de viure.

Resa un dels seus poemes aplegats a Notícia de la tribu (1978): SALVATGES no som,//això ja ens ho diuen les enciclopèdies.//¿I? haurem de trobar la paraula//escaient i justa que ens delimite.//Perquè anem amb la mirada fosca però trista,//perquè anem amb les mans a les butxaques.// I tenim proves// del nostre clar enteniment.(...)".