L’any 2024 el CAC va premiar un treball de recerca de Roger Savà Riera sobre El capacitisme en els mitjans de comunicació, analitzant de quina manera els mitjans de comunicació catalans  representen les persones amb discapacitat i com aquestes representacions poden reproduir capacitisme (discriminació o prejudicis cap a les persones amb diversitat funcional) sigui invisibilitzant, estigmatitzant o distorsionant la seva realitat. 

El mateix CAC publicava un informe de 2024 sobre la presència de la discapacitat als mitjans, amb un invisibilitzant 1,7% de presència en les televisions públiques, malgrat ser el 8,5% de la població. Sobre la possible qualitat estigmatitzadora, o distorsionant d’aquest 1,7% d’aparicions no hi ha dades, però tal com documentava l’estudi guardonat, tot plegat contribueix a construir una “estructura mental social” capacitista, encara que sigui de manera inconscient. 

La sensació de ser invisibles i oblidades és molt forta entre les persones amb diversitat funcional i també entre les qui els fan suport o en tenen cura. A Badalona existeix Deixem de Ser Invisibles, una entitat nascuda d’una campanya dels 90 del segle XX per l’accessibilitat universal; i Dones i mares invisibles és el títol d’un llibre coral d’edicions Con M de Mujer, i coordinat per Guillermina Sanisidro Fontecha, publicat el 2022, i escrit per 8 mares de persones amb diversitat funcional. 

A Dones i mares invisibles, totes elles reflexionen sobre la invisibilització social de les cures, la invisibilització i abandonament institucional de les persones amb discapacitats, i la complexitat de les criances perllongades i per a tota la vida. El llibre, i els actes al voltant de la seva presentació, serveix per denunciar el biaix de gènere en l'assignació tradicional de les tasques de cura i l’oblit capacitista de les administracions envers els drets d’aquesta part de la població que sempre s’oblida. 

I que sempre s’oblida es va poder constatar fa unes setmanes al 30 minuts de 3Cat Mares invisibles dedicat a la monomarentalitat. La invisibilització no és patrimoni exclusiu de cap col·lectiu, però per a les activistes del Sindicat de mares en la Diversitat Funcional existia l'expectativa (frustrada) de sentir-s’hi reconegudes. Perquè precisament hi ha una correlació interseccional significativa entre criança complexa i monomarentalitat sobrevinguda, no desitjada.I és d’alta intensitat.

La criança complexa de criatures que requereixen un suport intensiu s’aguditza quan s’afronta des de la monomarentalitat, una condició que no sempre és escollida: l’abandonament de parelles, principalment homes, davant una criança intensa, és digna d’estudi, i forma part d’aquest constructe patriarcal que porta molts mascles a rebutjar les cures, i a fugir d’elles quan el context és permanent i per a tota la vida. 

Ja se sap que un documental no pot disseccionar-ho tot, però d’un 30 minuts s’espera com a mínim que el marc incorpori en el relat la màxima pluralitat del fenomen. De fet, l’eix de la discapacitat no va ser present en cap context del documental. També hi ha mares que afronten soles la maternitat des d’un cos  no normatiu i divers que requereix suports. Mares invisibles visibilitzen una part de la monomarentalitat, però no la representa en tota la seva diversitat, i reforça invisibilitats.

No sempre totes les realitats es poden documentar o esmentar, incloure al marc de referència. Però quan sempre s’obliden les mateixes, aquesta invisibilització és estructural i cal combatre-la.