Hi vaig dinar no fa gaire, arran de platja, a Cabrera de Mar, un dia assolellat i encara fred. Va aparèixer puntual, el somriure als llavis, la mirada serena, el cabell ros tallat “a la garçonne”, amb aquella elegància natural que mai no l’abandonava i amb una bellesa immarcescible, indemne al pas del temps.
Hi he mantingut una amistat de cadència llarga: de tard en tard, però sense aturar-se. Veníem d’una antiga complicitat en el si del PSC, el partit que havíem ajudat a construir des de l’anterior Convergència Socialista de Catalunya (1974). Ella hi tindria un paper important de suport a la primera secretaria de Raimon Obiols i, després, a la presidència del Parlament de Joan Reventós. Disposava d’un escreix de sentit comú, que sovint és el menys comú dels sentits. Transmetia una peculiar harmonia i gaudia de dots pacificadors.
En els embolics i enconaments diversos que els humans solem produir, també paradoxalment quan ens agrupem per cooperar, era bona per desfer nusos i propiciar solucions. Empàtica i equànime, sabia escoltar, copsar les raons de l’altre, apaivagar excessos, trobar espais comuns des d’on poder avançar. Potser és per això que resultava difícil ensopegar amb algú que en malparlés, ni tan sols en aquells moments inevitables en què l’àgora esdevé una olla de grills insofrible i tothom es tira els plats pel cap.
El 2004, va esdevenir diputada al Parlament Europeu i va repetir el 2009, fins al 2014. Hi va tocar moltes tecles. Cal destacar la tasca feta a la Comissió de Cultura i Educació, en favor de la mobilitat dels estudiants a la Unió Europea, de la formació del professorat, dels ensenyaments artístics, de l'ús del català a les diferents institucions comunitàries, de la superació de la desigualtat de gènere en els camps cultural, educatiu i esportiu... Va ser vicepresidenta del Grup Parlamentari “Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates” (S&D) al Parlament Europeu i secretària general adjunta de la Delegació Socialista Espanyola. Va dimitir dels seus càrrecs al Parlament Europeu el 2012, amb motiu d’unes primeres discrepàncies, relatives a l’anormalitat derivada de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut (2010) i dels inicis del “Procés” a Catalunya.
La Maria participaria del corrent crític, dins del PSC, que va agrupar-se en el denominat “Fòrum Cívic”. El 2015, ella i uns quants més es decantarien per la resposta catalana unilateral i, en conseqüència, van suspendre la seva militància al PSC. Posteriorment, de la mà del conseller Raül Romeva, amic seu, assumiria primer la Direcció General i després la Secretaria d’Afers Exteriors de la Generalitat. Fins als fets de l’octubre de 2017, després dels quals va abandonar definitivament les responsabilitats públiques.
La sentència contra l’Estatut de Catalunya (2010), induïda per un recurs del PP i emesa per un Tribunal Constitucional alterat en la seva composició, contravenia la darrera paraula que la Constitució conferia inequívocament al poble de Catalunya (convocat en referèndum vinculant) a l’hora de determinar el seu autogovern. Això ens havia dut a un atzucac exasperant, que el govern del PP semblava voler perpetuar.
En aquest context extrem, hi va haver alguns socialistes, com la Maria, que es van decantar per treure “el santcristo gros”. És a dir, per retornar al “dret d’autodeterminació”, a la posició de partida (de l’Assemblea de Catalunya dels setanta), amb la que es va acudir a la taula del pacte constitucional, donant lloc a l’acord essencial Catalunya/Espanya sobre l’autogovern català i el referèndum vinculant, ara conculcat per impuls de la dreta espanyola i per aquell Tribunal Constitucional alterat.
En el PSC, va predominar una altra posició, la dels qui consideràvem que respondre des de la il·legalitat afebliria Catalunya i la posaria en el pitjor dels terrenys: el de la força bruta. La llei democràtica, encara que burlada per la sentència de l’Estatut, no deixava de ser l’eina que podia retornar les aigües a mare. La raó de més pes que platejàvem, però, era una altra, que tenia a veure amb la vocació fundacional del PSC com a partit frontissa, articulador de la unitat civil del poble de Catalunya: el pitjor que ens podia passar com a poble era que un xoc virulent Catalunya/Espanya desvetlles els nostres pitjors dimonis interns d’un signe i l’altre, amb la consegüent polarització verinosa de la societat catalana, cosa de la qual podia resultar-ne una fractura interna massa greu i nacionalment irreversible. Penso, sincerament, que hi vam estar a prop i que en va ser un símptoma alarmant l’accés de “Ciutadans” a la primera posició del Parlament.
Però no deixa de ser cert que el pacte constitucional, pel que fa a l’autogovern de Catalunya, va ser burlat i rebregat per aquell Tribunal, manipulat ad nauseam en la seva composició. Per sort, hem accedit a un altre moment i les polítiques en curs, per compte del govern espanyol de coalició d’esquerres, estan tractant de compensar-ho i fins i tot d’anar més enllà en alguns aspectes. Cal esperar que duri prou per aconseguir-ho i fer-ho irreversible. En aquesta voluntat, es pot dir que tots els socialistes tornem a coincidir i que potser ja és hora de donar per tancada aquella desentesa.
D’això i de tantes altres coses vam continuar parlant amb la Maria quan ens vèiem. De primer, ja fa temps, als dinars impagables que periòdicament ens regalàvem amb la Rosa Mª Sardà i la Carme Portaceli. Dels quatre, ja només en quedem dos. Hi parlàvem pel broc gros, de tot i més, però a partir del llindar de saviesa de la vida que sumàvem -els anys generalment hi obliguen- i que la Sardà elevava sempre a l’enèsima potència, amb el seu verb àcid, alhora còmic i tràgic. La Maria hi afegia calidesa i mesura, amb un sentit de la proporció digne dels clàssics.
Posteriorment, també vam compartir dinars itinerants, amb Jordi Pardo -director de la Fundació Pau Casals, del patronat de la qual la Maria en formava part- i la seva companya Erica Dotor, professora entusiasta i cooperativista, així com amb Artur Trias, bonhomiós company de la Maria i reconegut home de teatre. Tardes senceres, fins entrada de fosc. Converses riques i espurnejants, sempre amb accents plurals i respectuosos. Tan lluny del “Puta Espanya” com de l'“A por ellos” (quanta misèria!). La Maria excel·lia especialment en això: sempre lluny de les bombolles estanques que degraden l’àgora cívica i que són fàbriques d’odi i d’estupidesa; lluny de les causes sagrades, de les inflamacions il·luminades d’un signe o l’altre. Sempre amb un “parlem-ne” i un somriure a flor de llavis.