El president espanyol, Mariano Rajoy, és un polític atípic. En uns temps líquids, en què el màrqueting sembla que s'ho hagi de menjar tot, el de Pontevedra trenca els esquemes. Venç l'adversari per esgotament. Rajoy és com Rocky a la primera entrega, que aguanta els cops d'Apolo Creed i s'aixeca una, i una altra vegada, fins i tot quan sembla que ja està noquejat. I, de fet, si Rajoy ho té tot de cara per a la reelecció és perquè lluita contra tres rivals al ring, però cap d'ells té el ganxo del boxejador que ballava al so d'aquell Live in America, cantat per James Brown. 

Molts analistes es van llançar al coll de Rajoy i el van donar per mort quan va renunciar a presentar-se al debat d'investidura. I, per ser justos, cal dir que ha demostrat ser el líder polític més coherent des del 21 de desembre. El líder del PP va proposar una gran coalició -que vist els resultats i els esdeveniments, sembla la única opció possible per sortir de l'atzucac espanyol- però, veient que Pedro Sánchez no estava per la labor, va decidir fer un pas enrere i veure-les venir. Els que el van crucificar haurien de recordar-ho, si volen continuar sent creïbles. 

El candidat del PSOE, que si finalment aconsegueix ser president farem les rectificacions que calguin, ha demostrat fins ara estar més pendent de la seva vida política que dels interessos de l'estat espanyol. Aconseguir un acord amb Ciutadans i Podem era com fer un allioli exprés. Vaja, que no lligava de cap de les maneres. Albert Rivera, tres quarts del mateix. I Pablo Iglesias, intel·ligent, s'ha dedicat a gestionar aquesta etapa d'incertesa per deixar els socialistes en evidència. L'escenari estatal és clar. El català, gens. I pot ser més que decisiu en funció de què facin els tres partits independentistes. Veurem.