Sabien que, en realitat, Mariano Rajoy és un moderat? Un colom entre els falcons? Un home assenyat i prudent que intenta sobreviure entre la rauxa dels seus? Segur que molts de vostès ara pensaran: com pot ser un moderat un home que parla de cop d’estat per referir-se al procés català? Un cop d’estat, d’altra banda, ben particular. No debades, estaria dirigit per un col·lectiu que no té cap exèrcit al darrere i, al mateix temps, seria denunciat per un altre col·lectiu que encara no ha condemnat el cop d’estat (aquest de veritat) protagonitzat per Francisco Franco.

Com pot ser un moderat un home que, en resposta a l’enèsima proposta de diàleg que li arriba des de Catalunya (la personificada en Puigdemont, Junqueras i Romeva), respon que “la deriva rupturista de la Generalitat és el fet més greu ocorregut a l’Espanya moderna”. Bé, a banda que en història l’època moderna va acabar el 1789 per donar pas a l’etapa actual, la contemporània, el moderat Mariano s’oblida del mencionat aixecament armat de Franco, de la Guerra Civil, de la repressió franquista, dels milers de persones que encara estan enterrades en fosses comunes, del 23F o de l’atemptat d’Atocha de l’11 de març del 2004.

I perquè, les accions de la Generalitat són tan terriblement greus? Més, fins i tot, que els fets que els acabo d’exposar? Doncs perquè, en paraules del moderat Mariano, “és la liquidació de l’estat de dret, de la llei. És pretendre liquidar l’estat nacional amb un text que es pretén aprovar en un parlament autonòmic. Més de cinc-cents anys de sobirania nacional”.

Cinc-cents anys de sobirania nacional. Cinc-cents anys de nació espanyola, la més antiga d’Europa i vigia d’occident. Cinc-cents anys de vida en comú, des dels temps dels Reis Catòlics, ara en risc per les ocurrències d’uns quants aldeans poc viatjats. El moderat Mariano, però, oblida de nou que la unió entre Ferran i Isabel no va variar que cada un dels seus estats continués tenint les seves lleis, els seus costums i les seves institucions de govern.

Però és clar, la bajanada de don Mariano no és res al costat de les pronunciades per alguns dels seus companys de partit. La marevillosa Alícia Sánchez Camacho multiplica per quatre els cinc-cents anys de nació espanyola proposats pel president Rajoy i situa el naixement de la unidad de destino en lo universal en els temps de l’emperador romà Tiberi, ara fa dos mil anys.

I Esperanza Aguirre dobla l’aposta i parla d’”Espanya, un país amb tres mil anys d’història”. Per tant, en plena edat del ferro. Molt en la línia de les paraules pronunciades per SM Felip VI de Borbó davant de l’assemblea general de l’ONU, quan va deixar anar, sense que li caigués la cara de vergonya, que Espanya era una nació mil·lenària.

Vaja, que si continuem per aquest camí ben aviat sentirem a dir que els homo heilderbergensis que habitaven la serra d’Atapuerca, a Burgos, ara fa mig milió d’anys, ja jugaven al mus i bevien sangria. O que el gènere humà, en realitat, no va néixer a l’Àfrica sinó a Quintanilla de Onésimo, on s’organitzaven corrides de toros i grans festes flamenques. I tot això en castellà, l’idioma de Cervantes, Santa Teresa de Jesús, Gustavo Adolfo Bequer... i el moderat Rajoy.