Els comentaris de Clara Ponsatí sobre "el farol" han fet córrer rius d'opinió i es presten a tota mena de lectures. He intentat llegir-ne unes quantes, de signe divers i, després d'aquest exercici, vull compartir la meva. O millor dit, les meves, perquè en tinc dues.

La primera té a veure amb la cosa en sí: el Govern anava "de farol" i això -com bé apunta Ponsatí- ho sabia tothom i des de fa temps. Però llegint les anàlisis que es fan de les paraules de Ponsatí hi ha dues coses que em criden l'atenció: en primer lloc la confusió que es manté per part dels detractors de l'independentisme entre allò que fan els governs i allò que empeny la gent. Veiem com, un altre cop, les debilitats i les misèries del Govern es prenen com les misèries del moviment. Ja va passar amb Artur Mas: "Tot plegat és una maniobra de Mas per tapar les retallades i la corrupció". Jo mai he tingut cap dubte sobre les intencions de Mas: fugida cap endavant i embolicar-se en la bandera.

Va tornar a passar amb Pujol quan va confessar: "Ara es veu que tot plegat és obra d'una banda de corruptes". Jo mai he tingut cap dubte que Pujol és tant règim del 78 com Felipe o Aznar. I ara, un altre cop: "Tot plegat era un triler de Puigdemont, Junqueres i els seus adlàters". Per la part que em toca, jo em vaig fartar durant tota la legislatura que això dels 18 mesos era un 'cuento chino'. Però igual que amb Mas i amb Pujol, amb el tema del "farol" es torna a caure en el mateix error de sempre: mirar cap amunt i oblidar-se de mirar al voltant. De les ardits, la corrupció o dels farols del partidisme no en tinc cap dubte. De què allò que mobilitza la gent va molt més enllà d'aquestes misèries, tampoc.

Sempre en aquestes anàlisis (Mas, Pujol, farol) es parteix de la base que la gent mobilitzada és una mena de massa estúpida, enganyada, encegada i infantilment desconcertada. I aquí és on només puc veure o un mal enfocament o directament la necessitat de desactivar una força poderosa a la qual tothom tem, incloent-hi a Mas, Pujol i els del farol.

La segona cosa que em passa pel cap és el "farol" com a matèria primera de la política. No està la història feta de farols? Si Fidel Castro i els quatre gats que els acompanyaven al Gramma haguessin estat tots ametrallats a la platja de Las Coloradas és que anaven de farol? Efectivament, la distància entre els quatre anys de lluita revolucionària cubana no s'assemblen gaire al cap de setmana post 27-O. Però potser el seu intent d'atac uns anys abans a les casernes de Montcada no era precisament una jugada mestra. Van morir 80 persones i Castro va anar a la presó.

I Allende? No anava de farol quan va iniciar el seu pla de reformes que culminarien en un bany de sang? Se'l podria acusar (com avui fan sobre la situació catalana alguns dels que li rendeixen homenatge cada 11 de setembre) de tensar massa la corda, de no saber mesurar les seves forces, de dividir a la societat o de no dialogar amb ITT i la CIA? Algú, des de l'esquerra i potser amb molta raó, em podrà rebatre que el problema, justament, és que Puigdemont i Junqueras no són Fidel i Allende. Efectivament, no. Però del que no tinc cap dubte és que l'anhel de la gent de Catalunya avui està íntimament lligat als anhels d'emancipació que tantes vegades han inspirat els pobles i els seus dirigents. Algunes vegades amb èxit, d'altres amb terribles derrotes.

I davant d'això i perquè la història no està escrita i perquè ningú va dir que obrir camins de sobirania fos fàcil i s'aconsegueix a la primera, he trobat una definició preciosa: "Adelante con los faroles" que segons la RAE és una expressió col·loquial "para manifestarse alguien resuelto, o para animar a otra persona a continuar o perseverar a todo trance en lo ya comenzado, a pesar de las dificultades que se presentan". Davant la foscor de la realitat, "adelante con los faroles" malgrat que la seva llum sigui tènue i tremolosa.