Ha començat la campanya electoral múltiple i el que estic escoltant em deixa fred. Una confrontació d'identitats pujada de to per part de l'espanyolisme trifranquista. Unes respostes estrictament defensives i resistents. I el PSOE fent surf en una equidistància aparent que li permet aparèixer com al força moderadora que no té solució a res, però que se situa al centre.

El discurs des de Catalunya no és fàcil. Però si hem de basar la conquesta de vots en la brillantor dialèctica dels candidats i candidates a l'hora dels famosos "zascas" tuitaires a l'Arrimadas o la Cayetana Álvarez de Toledo, els que ja votaven no deixaran de votar. Però més com un acte d'afirmació del republicanisme; i de repulsa a un judici farsa que fins i tot té indignades a les iaies nonagenàries que segueixen apassionadament el que diuen Marchena, els fiscals i els falsos testimonis de les forces d'ordre. No hi haurà nous horitzons que motivin en positiu el votant.

Perquè està clar que l'etapa històrica del pujolisme a Madrid de peix al cove (normalment morralla en comptes dels llobarros bascs) no pot tornar. Oimés amb un PSOE amb l'ADN mentider i triler. Però anar a Madrid a perpetuar estratègies màgiques és igualment suïcida. Bloquegem el Congrés, diuen alguns. Seriosament? Amb una vintena de diputats i diputades independentistes com a màxim i una quinzena de senadors es pot bloquejar un Congrés on l'única força espanyola procliu a un diàleg sense condicions prèvies és un Podemos minvant?

Per tant, podem demanar que es parli clar? O no es pot dir que els reis són els pares? Després del desconcert post 1 d'octubre que ja fa quasi dos anys que dura sembla que anem arribant a la conclusió que la fita és forçar l'Estat a un referèndum d'autodeterminació, avalat internacionalment on una de les dues preguntes sigui la independència.

Llavors, per arribar aquí es necessita esgrima política en els fronts exteriors de Madrid i Europa, sense perdre el nord de vista. Es necessita obrir nous fronts de desgast de la cúpula podrida de l'Estat amb aliances diverses i amples que permetin la mobilització variada de centenars de milers de ciutadans. I es necessita que l'autonomia que continuem governant, sigui governada de veritat i no perdi un llençol d'autogovern a cada bugada. Fa anys que el desgast de l'autogovern autonòmic dura. És incompatible amb l'horitzó final i les estratègies exteriors i de lluita no violenta interior, recuperar capacitat d'autogovern autònom, polític i financer?

Hi ha qui està instal·lat encara en una guerra de moviments. Hi ha qui s'ha instal·lat en les posicions però sembla que sabent cap on s'han de fer avançar, no ens diu el com.

Els governs han de governar i no liderar l'agitació. Els partits han de mobilitzar i no fer de portaveus del govern. Les entitats han de conscienciar i no donar lliçons als partits. Els parlamentaris han d'impulsar i controlar Governs; i cercar les màximes aliances per a poder autogovernar-se millor i desgastar el focus del mal: la casta oligàrquica, el nucli dur de l'Estat. I això voldrà dir comptar vots per a assolir majories, ni que sigui cas a cas, a la Carrera de San Jerónimo i al Parc de la ciutadella.

M'agradaria que en les pròximes setmanes de campanya es pogués passar de la palla al gra.