"Avui és el meu darrer dia de permís. La meva criatura encara no té ni quatre mesos, mama a demanda i encara em necessita". Són molts els missatges d’aquest estil que es viralitzen a les xarxes precisament perquè som moltes les que ens sentim identificades i hem passat per això.

L'angoixa i la frustració que genera ser esclava del sistema productiu, quan el teu cos i ment és a una altra banda, no té cabuda en aquesta societat. S’espera de nosaltres que parim, tinguem cura de les nostres criatures, i automàticament, com qui prem un botó, d’un dia per l’altre fem un canvi de xip i tornem a ser les que érem abans de parir.

Si bé és veritat que cada cop més persones decideixen agafar excedència per poder fer-se càrrec de les cures, només les privilegiades tenen aquesta opció. El fet que l’educació 0-3 no sigui gratuïta només afegeix pals de les rodes.

Imaginem una família amb dues criatures, una de dos anys i mig i una altra de sis mesos. Totes dues són inscrites a una escola bressol municipal. Només tenen els punts d’entrada per viure al municipi i tot i que la natalitat ha disminuït sovint l’oferta de places és insuficient.

Posem pel cas que aquesta família entra a l’escola bressol municipal pública. Hi ha municipis en els quals, encara sigui una escola pública no hi ha aplicada una tarifació social, amb la qual cosa és possible que fins i tot aquesta família hagi de pagar, per cada criatura fins a 395 euros de quota mensual per criatura. Si en són dues 790 (sense contar deduccions). Imaginem que aquesta dona, aquesta mare (i dic la mare perquè encara que alguns creguin que vivim en una societat justa i igualitària les mares seguim cobrant menys que les nostres parelles en el cas de famílies hetero), cobra 1.200 euros al mes i necessita reduir-se la jornada perquè recordem que moltes escoles bressol municipals i no municipals a les 16h tanquen.

De debò val la pena tenir un benefici de 300 euros al mes (com a molt) quan a més, segurament la teva feina ja no estarà tan valorada ni les teves expectatives d’autorealització professional seran les mateixes? Aquest ha estat només un supòsit. Però són moltes les famílies que opten a una plaça pública que finalment no l’aconsegueixen i que han de pagar vora 500 euros (segons el municipi i tipus d’escoleta), d’una escola bressol privada.

Però encara són més les famílies sense recursos que no poden pagar ni els preus públics més baixos perquè aquests diners poden suposar el menjar de les seves criatures de tot un mes. I tot i que el 0-3 és una etapa educativa no obligatòria, l’estimulació en aquesta primera infància és cabdal per les criatures.

I qui ho acaba pagant tot plegat? Doncs com sempre les criatures, i com sempre les més vulnerables. Com sempre, les mares, que perdem poder adquisitiu, llocs de poder i responsabilitat a la nostra feina per tal de dedicar-nos a una feina no remunerada que fins ara ha estat invisibilitzada: les cures.

Òbviament que hi ha altres dones que se senten còmodes amb aquesta tornada a la feina remunerada. És més, jo mateixa en el meu primer permís tenia ganes de tornar-hi, necessitava quelcom més que canviar els bolquers a la meva criatura. I això no ens converteix en més bona o mala mare o en més bona o mala feminista.

Penso, sincerament, que cada mare o persona gestant ha de poder fer el que vulgui, el que li convingui. Això sí, amb igualtat d’oportunitats. Per decidir què vols hi ha d’haver l’opció, i no només per les persones amb el privilegi de poder-s’ho permetre. En una etapa en què les prioritats es veuen més clares que mai encara hi ha qui s'estranya del fet que maternar ens fa ser més anticapitalistes.

Ens cal un canvi cultural, ens calen solucions reals per sortir d’aquest atzucac. Una possible solució és l’educació 0-3 gratuïta, l’altra que les mares puguin gaudir, sense entrebancs de més dies de permís remunerat sense que això suposi un cost altíssim per elles. Ens cal revalorar les cures, posar-les al centre, ens cal posar els infants al centre, flexibilització laboral, jornades més conciliadores.