Quan es va procedir a la suspensió d'Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull com a diputats al Congrés, un mes després de les eleccions espanyoles de l'abril del 2019 i en ple judici al Tribunal Suprem per l'1-O, una reportera de La Sexta li va preguntar a Íñigo Errejón què pensava sobre una situació especialment anòmala. La seva resposta va ser concisa: "Me pilla lejos". És extraordinàriament injust reduir la carrera d'Errejón a aquesta frase -la seva trajectòria el defineix com una ment brillant de l'esquerra espanyola, comprensiu amb Catalunya i valent per situar carpetes delicades en l'agenda pública, com per exemple el valor de la salut mental-, però aquestes tres paraules serveixen per definir com, des de l'espectre que es mou entre el PSOE i Unides Podem, s'han menystingut amenaces per a la democràcia amb el pretext de Catalunya. Res millor que el segrest conservador del poder judicial per comprendre com la plantilla catalana és un bumerang que cau ara obre l'esquerra.

És probable que Pedro Sánchez hagi tingut massa pressa per tancar l'any amb múltiples reformes legislatives d'elevada complexitat. El calendari és el que és -l'any vinent és electoral i, per tant, millor deixar resoltes carpetes espinoses-, però potser ha estat imprudent posar a la mateixa coctelera la sedició, la malversació, el retoc a la llei del "només sí és sí" i les vies per acabar amb el bloqueig del PP a la renovació de la cúpula judicial. Potser ha interpretat -qui sap si amb encert- que l'única manera de guanyar les properes eleccions és prémer l'accelerador, deixar que la dreta protesti amb la seva pitjor cara -el gir al centre del PP ha acabat com tots els que han assajat les últimes dècades, és a dir, sense moure's- i evidenciar fins a quin punt l'anomenat estat profund maniobra perquè res canviï. Un plantejament comprensible, però que topa amb l'hemeroteca: quantes vegades el PSOE va avalar, en els moments àlgids del procés, que s'externalitzés a la justícia qualsevol decisió relacionada amb Catalunya?

El president del govern espanyol va avalar el 155, va protestar només unes hores per les càrregues policials de l'1-O, va aplaudir el discurs de Felip VI i va treure pit de controlar la Fiscalia per propiciar el retorn forçat de Carles Puigdemont. Al mateix temps, té una personalitat suficientment dúctil per haver facilitat els indults i per haver derogat la sedició en el marc de la taula de diàleg, encara que sovint aquesta taula tingui més forma de binomi parlamentari ERC-PSOE que de mesa de negociació per resoldre el conflicte. Té poc sentit, això sí, que ara els socialistes es queixin de com actua la dreta política, judicial i mediàtica quan pretén bloquejar les seves reformes. Què s'esperaven? Que no han participat, durant dècades, a afermar els fonaments del sistema al costat del PP? Que no han après que, si a Catalunya es podien suspendre preventivament plens del Parlament, el poder judicial se sentiria fort per intentar-ho un dia al Congrés?

A l'esquerra espanyola, tot allò que l'enganxava lluny l'ha acabat trobant ben a prop. El que amb Catalunya podia ser comprensible -en essència, perquè s'estava posant en qüestió un aspecte nuclear com la sobirania-, ara resulta que és una salvatjada que atempta contra la inviolabilitat parlamentària. Suspendre un ple perquè s'hi volia celebrar un debat sobre el resultat de l'1-O tenia algun fonament? Prohibir debats sobre l'autodeterminació i la monarquia era comprensible? No permetre debatre la investidura de Carles Puigdemont, encara que fos a distància, era salvar la democràcia? Ara resulta que, entre un cert cinisme i una sorpresa sovint fingida -molts dels dirigents del PSOE que avui es queixen fa dècades que s'afaiten-, el poder judicial conservador té una relació elàstica amb els procediments democràtics. Però com que ara aquesta elasticitat s'aplica al Congrés i no al Parlament, resulta que és molt més greu.

I l'independentisme, davant de tot això, l'últim que pot fer és caure en l'autocomplaença d'aquell que treu pit d'haver dit abans les coses, encara que tingui raó. Perquè les ingerències polítiques del búnquer judicial són només el preludi del que vindrà si governa la dreta. Una dreta a qui, per cert, no cal guanyar les eleccions per bloquejar tot allò que atempta -o interpreta que atempta- contra els seus interessos. Es pot tibar al màxim la retòrica per sostenir la desconnexió emocional, però ni Catalunya és independent ni ho serà en els propers mesos. I quan a Madrid hi ha batussa, qui acostuma a pagar els plats trencats és la Generalitat. Potser ara aquesta baralla pilla lejos els catalans, però els números d'acabar-la patint són alts. Molt alts.