És propi de cert comportament humà que quan les coses van mal dades, la responsabilitat és sempre dels altres, mai la pròpia. Això passa en associacions sense afany de lucre, entitats esportives, empreses i partits polítics. Fa vuit anys va començar un cicle negatiu per les dretes a Espanya i el centredreta a Catalunya. Es van tallar caps en sec a ca la Camacho, i es van enviar al traster desenes de quadres convergents. Ara toca a les esquerres. Alguns ho faran en cenacles tancats de tradició leninista, d’altres amb la discreció a veus del poderós aparell i d’altres de tradició republicana, com sempre a cor obert. En tots els debats interns/externs però sempre hi ha l’actitud adulta i responsable i l’actitud adolescent i irresponsable. Aquells que avantposen la seva trajectòria personal i l’ individualisme a l’acció i reacció col·lectiva d’altres.

Avanço que em considero responsable, per bé i per mal, dels encerts i dels errors de la formació on he ocupat llocs de direcció durant 15 anys i 7 amb responsabilitats de govern. Però en aquests dies, es veuen alguns espectacles en diversos dels partits perdedors, quan transcendeixen, que em reafirmen en l’existència d’aquesta doble filosofia: Guardiola, l’equip és responsable i cadascú hi fa alguna aportació; Mourinho, el culpable són els altres, Por qué?

Dirigents que fan veure que no han estat responsables de la línia del seu partit i encara l’estan condicionant amb les seves actituds. Dirigents que culpen la militància o l’electorat dels seus problemes. Dirigents que “autoflagel·len” als companys sense admetre que les realitats sociològiques i econòmiques són més poderoses que la voluntat d’un grup humà restringit. Quadres territorials que perden les eleccions municipals i en culpen només la direcció nacional, quan en municipis similars el mateix partit ha aguantat o ha crescut. Quadres que demanen renovació a dalt, però que no estan disposats a deixar els llocs de responsabilitat local o territorial on tenen molta responsabilitat en l’ensulsiada. Militants que plantegen què fa el partit per mi i el país, i no què he fet jo per al partit i el país. Electors que rebutgen al seu partit de sempre o els partits en general, que no han dedicat mai una hora de la seva vida al servei de causes públiques complexes. Opinadors que fustiguen el partit enemic i perdonen els mateixos errors al partit amic. Que construeixen un discurs de qüestionament general de la política i després s’esveren perquè puja Plataforma per Catalunya o el vot en blanc. Opinadors amics que et diuen sempre el que has de fer i vaticinen les grans estratègies que, quan es demostren equivocades, fan com si ells no hi fossin; però el mal ja està fet. Com si fossin purs observadors, quan la política, encara més que la física, és quàntica: l’observador, de fet, transforma, per bé o per mal, l’objecte observat. Com a mínim que ho admetin i facin també el mea culpa. Serem capaços en aquest país a entitats, empreses i política practicar joc adult i d’equip?