Entre la Sénia i l’Ametlla de Mar hi ha pràcticament una hora de cotxe. Pels que diuen que allà baix ho tenim tot a tocar. Per arribar a Cala Forn una bona part del trajecte vas per l’autopista i una estona més pels carrers d’una urbanització. Feia molts anys que no hi anava. De fet, el meu primer i últim cop encara treballava al setmanari l’Ebre. Un dissabte del mes de juny vaig fer una ruta per totes les platges de les Terres de l’Ebre amb l’objectiu de fer un reportatge de les millors zones de bany del territori, de la Cala a les Cases d’Alcanar. Quan la vaig veure em vaig enamorar.

Va ser amor a primera vista. No em podia creure que tingués el paradís davant dels meus ulls. Cala Forn, quin nom tan bonic. Un racó idíl·lic, envoltat de pins i amb una aigua transparent que riu-te’n tu de la Costa Brava i de Menorca. Res a envejar, i el més espectacular d’aquella postal és que no hi havia ningú. Jo sola i el silenci trencat per les onades. El luxe que de vegades he buscat a l’altra part del món i que resulta que tenia a una hora de casa.  

Hauran passat més de 15 anys i com tot allò que impacta, ho havia idealitzat. El pas del temps té aquestes coses. Que macos són tots els meus ex. Quin viatge més romàntic i amb quins ulls em miraven. El meu cap recordava aquella cala com un anunci d’Estrella Damm. Els estius d’abans, quan anar a la platja era una festa, moments en família, flaixos de color sèpia i pell de tonalitat gamba. El tàper de la mare i la nevera portàtil. Tot molt vintage, com els banyadors de l’època i les xancletes de pala. Segur que tots recordeu el model Adidas Adilette.

Ai aquells temps amb capvespres sense música chillout de fons. Quan podíem fer castells de sorra a prova de tsunami. Quan ens passàvem tanta estona a l’aigua que sortíem arrugats. Sense cues, sense torns. La sorra verge i l’oceà sencer per a nosaltres. Tot d’instantànies. Sense parafernàlies. Sense postureo, tal com érem. Sense multituds. Autènticament turistes d’estar per casa. 

Feia temps que li explicava que a les Terres de l’Ebre tenim platges espectaculars. Infinites, de sorra, de còdols, desertes i envoltades de vegetació. Per triar i remenar. I què millor que viatjar fins a l’Ametlla de Mar per demostrar-li. Ja veuràs, sembla Menorca. No saps què t’estàs perdent. I el millor de tot, estarem pràcticament sols. Error. L’arribada al pàrquing ja va ser un presagi de tot el que vindria després. No hi cabia un cotxe. Sí, com a Menorca. Enfilats a dalt de tot de l’escala, el panorama era per flipar amb colors.

Sí, el de tots els para-sols que hi havia escampats de costat a costat i d’arran d’aigua a l’última fila. L’olor de crema solar, l’atrevit que s’embolicava un piti amb la brisa marina, i la que cridava com si la platja fos seva. Cues de gent pujant i baixant, com si fossin les escales mecàniques d'El Corte Inglés en ple període de rebaixes. Els que s’explicaven el nom del gos i el que necessitaven instruccions per inflar una mena de taula de surf que es va quedar a la sorra. Les birres, l’amanida del Mercadona i els tatuatges. No hi faltava de res. A mi, m’hi sobrava tothom. 

Una hora i mitja i vam quedar saturats. De tot. De xivarri, de sol i de gent jugant a pales. Vam estar més temps a la carretera que estirats a la tovallola Adeu Cala Forn i tot l’encant que tenies. No és cosa teva, perdona’ns per haver-te espatllat. Quines coses. I quin disgust el meu. Quan m’adono que el present és més negre que sèpia. Que som una plaga que es fot a tot arreu sense compassió. Que per seguir les guies d’internet i els reels d’Instagram som capaços de qualsevol cosa.

És curiós que cada cop hi ha més gent que em diu que ve a les Terres de l’Ebre perquè no hi ha gent. No tanta com a la Costa Brava i menys que a Menorca. Però prou per a plantejar-nos seriosament què volem ser. Abans que sigui massa tard, abans de perdre’ns pel camí. Mediterràniament aquí passen els dies, diu la cançó. Mediterràniament sí, però sense voler ser qui no som. Sense col·lapses. Genuïns i autèntics. L’essència no es pot imitar, però sí que està a les nostres mans fer el que sigui per salvar-la. Perquè ja ho deia l’anunci del 2011, “el que tenim és nostre”.