Sembla, segons han explicat fonts de l'Ajuntament de Barcelona, que en un temps no gaire llunyà començarà una important reforma de la Via Laietana. Esperem que sigui per bé i que aprofitant la reforma pugui ser una realitat la reclamació ciutadana de poder reconvertir el Centre de Tortura que fou la Prefectura de la policia espanyola, en un centre de record i de memòria. L'Ajuntament no hi pot fer gaire. L’immoble pertany al ministeri de l'Interior. El record que no em trec mai del cap d’ aquest carrer de la meva ciutat no és la circulació, ni els seus edificis històrics, ni la contaminació, ni els seus comerços. El record que em persegueix és el d'aquest un edifici situat al número 43 de la Via Laietana. És la Prefectura de la policia espanyola. Quan hi passo, creuo el carrer i procuro no mirar gaire. Em porta molts mals records. Va ser un centre de repressió i tortura. Em pregunto com és possible que un símbol tan terrible com aquest segueixi allà igual que sempre com si res no hi hagués passat.

Personalment hi vaig entrar bastantes vegades. No com a advocada. Durant la dictadura franquista els advocats no podíem assistir als detinguts, ni ser presents a les seves declaracions davant la Policia. Per això i per molts altres motius la tortura quedava impune. Jo havia estat a la Prefectura bé com a detinguda o bé a declarar com a "sospitosa". Així ho deien les multes que m’imposaven. La Brigada Político Social em considerava "una notable amenaça per a la pacífica convivència social i per la seva destacada personalitat agitadora i la seva manifesta perillositat instigadora contra el govern i l'ordre públic". Tot un honor.

Jo no vaig ser torturada, però sí moltíssimes persones estimades i amics i molts que posteriorment vaig defensar davant el TOP (Tribunal d'Ordre Públic), tribunal de repressió política o davant un Consell de Guerra. Vaig poder viure la tortura de molt a prop. Ja he explicat que com a defensora no podia entrar a la Prefectura. Acostumava a esperar els detinguts a la porta del Jutjat de guàrdia. Quan podia parlar amb ells els preguntava si havien sigut torturats. Recordo històries terribles. Molts m’ensenyaven les marques que encara duien dels cops i altres resultats corporals de la tortura que havien rebut.

Hi va haver una transició democràtica, sí, però no una ruptura com demanava l’oposició democràtica al règim franquista. Aquest pot ser un dels motius, possiblement el més important de que la Prefectura de la policia espanyola segueixi allà. Com una icona representativa que no va existir cap ruptura i que els crims del franquisme ni s’han investigat ni s’investigaran mai.

He visitat alguns centres de tortura de diversos països que van patir dictadura. El Stasi Museum de Berlin, l’Esma a Buenos Aires, Villa Grimaldi a Xile, diversos monuments i antics centres de tortura, a Colònia (Köln) l’antiga presó de la Gestapo, a Budapest, Portugal, a Itàlia, tants i tants més. Avui tots ells són centres de cultura, de documentació, de record a les víctimes. En síntesi, centres de memòria històrica. Com és possible que no s’hagi aconseguit el mateix amb la Prefectura de la policia espanyola, principal centre de tortura durant la dictadura franquista?

Des de fa molts anys, diverses entitats estan demanant la reconversió de l’immoble en un centre cultural de memòria històrica. Avui és en una reivindicació molt assumida. "La Comissió de la Dignitat", entitat memorialista fundada i liderada per l’advocat Pep Cruanyes i pel filòleg Toni Strubell, entre molts altres, ho demana insistentment. Convoca actes en els quals diversos torturats expliquen la seva horrible experiència. Cap resposta. Tot al contrari.

Llegeixo amb horror que en el pressupost recentment aprovat a Madrid es comptabilitza una important inversió per modernitzar l’edifici, sempre conservant la mateixa funció policíaca. Encara quedo més espantada quan llegeixo les declaracions del número dos del ministeri de l'Interior, el secretari d’Estat de Seguretat, dient textualment que la Prefectura de Via Laietana "és un símbol del Servei Públic des de fa generacions de policies que han contribuït a enfortir la democràcia". Es refereix a la policia político-social de la dictadura, als germans Creix...?

Tenim l’obligació ciutadana i democràtica de continuar reivindicant el canvi d’ús de la Prefectura. La placa descoberta l’any 2019 per l’Ajuntament de Barcelona com a memòria de la repressió està molt bé, però no és suficient. De fet, el mateix plenari de l’Ajuntament, així com el plenari del Parlament de Catalunya, com el mateix Congrés dels Diputats (proposició no de llei) l’any 2017, han votat reiteradament a favor de convertir la Prefectura en un espai de memorial democràtic. Així ho han fet els altres països que ja he citat. Seguirem reivindicant. És un tema de justícia històrica. Diuen que la llei d’amnistia de 1977 amnistia als torturadors. Jo no m’ho crec, però en qualsevol cas la memòria dels torturats, dels lluitadors contra la dictadura, no oblida. Les víctimes s’ho mereixen. I també les generacions joves.