Que el maragallisme va ser un artefacte complex, ja ho sabíem. Com passa amb tots els grans personatges polítics, sota l’ombra gegant que projectava el Pasqual Maragall alcalde (1982-1997) hi va viure una nodrida fauna d’intel·lectuals, gestors, alts funcionaris, professionals i periodistes de procedències i interessos diversos, i, en algun cas, contradictoris. Des del catalanisme il·lustrat i republicanista dels Bohigas i Rubert de Ventós, fins al neonacionalisme espanyol europeista del diari El País de l’època, passant per elements oportunístament reciclats de l’antiga extrema esquerra antifranquista, líders veïnals digníssims que mai van deixar de trepitjar carrer, i pijo-progres de cultura castellana de l’upper Diagonal. Una amalgama que resistia unida pel carisma i les victòries electorals, i sobretot per una al·lèrgia profunda al nacionalisme conservador de Jordi Pujol.
El segon maragallisme, el del Maragall primer candidat i després president de la Generalitat (1999-2006), ja no va aixoplugar tanta diversitat d’espècies sota l’ala. El programa explícitament catalanista que el va portar de nou a la plaça Sant Jaume (nou Estatut), i l’aliança de govern amb l’independentisme emergent representat per ERC, van allunyar els elements espanyolistes de l’etapa Barcelona, que es van sentir decebuts i traïts per una versió de Maragall que assumia plenament i explícita la realitat nacional de Catalunya. Alguns van entonar públicament el “no era això, Pasqual, no era això”, però sense més conseqüències, d’altres van callar, i alguns es van agrupar al voltant de Ciutadans, potser el projecte d’odi a la Catalunya nació més contundent, perillós, i sortosament efímer, sorgit mai de dins mateix de Catalunya.
Avui, allò que va ser el maragallisme està definitivament dispers, i cadascú en fa la lectura històrica que li interessa. Però per entendre com en va arribar a ser, de divers, no hi ha res com analitzar on han anat a parar i què defensen avui els que van compartir espai en l’etapa gloriosa de la Barcelona olímpica. Aquesta setmana n’hem tingut un exemple doble, amb les declaracions d’Eduardo Mendoza i Javier Mariscal sobre Sant Jordi. Estan molt grans, i la temptació és deixar-ho passar amb un condescendent “aquests, ja repapiegen”. Però no repapiegen, sempre han pensat d’aquesta manera, i són dos personatges que durant molts anys, sota el paraigua Maragall, van tenir una influència cultural molt rellevant, construint l’imaginari simbòlic d’una ciutat anacional, acatalana, i “oberta al món” com a sinònim de “no conflictiva amb Espanya”.
L’explosió de l’univers Maragall, però, demostra la diversitat de l’invent. Com és sabut, el cognom va acabar a ERC, i personatges molt rellevants van acompanyar el procés fallit d’independència de Catalunya, des de la política (Ernest Maragall a ERC, Ferran Mascarell a Junts…) i també des de la cultura i l’opinió (Bohigas, Ramoneda, o el mateix Manuel Huerga, ni més ni menys que el director-realitzador de la cerimònia d’inauguració olímpica). Tan cert és que Maragall va aplegar en un projecte de ciutat gent que estimava la Catalunya nació i gent que l’odiava, com que, després, va apostar bàsicament pels primers i va arribar a la presidència de la Generalitat, desencadenant un conflicte amb l’estat espanyol –a través del nou Estatut– que encara dura. El maragallisme fou un artefacte complex que mereix un estudi que encara no s’ha fet bé.