Al món de les travesses sobre el govern que ens espera ja comencen a sonar-hi noms. I, oh, sorpresa, la majoria dels possibles futurs consellers són... Sí, exacte. Són homes. És curiós perquè el masculí plural consellers hauria de poder incloure totes les persones, però així que els que remenen les cireres es posen a decidir amb qui les remenaran millor, només hi caben els homes.

És lleig criticar quan encara no hi ha proposta oficial i tot són rumors, però l’experiència em fa pensar que, pel que fa al gènere dels candidats, és probable que la rumorologia no s’allunyi gaire de la realitat. I el moment de queixar-se és ara, que encara no està lligat, perquè si esperem que s’anunciïn els noms en ferm, ens passarà com amb la mesa.

Des de fora, el ball de cadires dels que són (o volen ser) poderosos fa vergonyeta. En comptes de buscar la persona més adequada per ocupar un lloc prominent segons el seu talent i la seva formació, en comptes de crear equips que puguin treballar compenetradament, amb membres diversos que aportin diferents visions de la realitat, sembla més aviat un intercanvi de cromos de l’estil "si tu et quedes economia a mi passa’m presidència (i a cultura posa-hi qui vulguis, que tant ens fa)". Però és que a sobre, més enllà del mercadeig vergonyós, resulta que la igualtat, per molt que el molt honorable se n’omplís la boca durant el discurs, no importa gens. Que surten un 70% de senyors, quan són només el 49% de la població? Un detall sense importància.

L’oficina del Síndic de greuges prepara cada any un informe al Parlament en què analitza com està la cosa, en què fallen les institucions, com poden millorar. Com a garant del compliment de la llei d’igualtat de 2015 (i creieu-me que hi té feina, perquè dubto que hi hagi cap altra llei tan incomplerta com aquesta per la Generalitat mateix), denuncia: "la paritat home-dona en els càrrecs electes, obligatòria a les llistes electorals, desapareix progressivament als llocs de responsabilitat política de més rellevància. Així, per exemple, el Parlament de Catalunya escollit el 2015 tenia un nivell acceptable de paritat, però això no es va traduir en un consell executiu paritari. Al contrari, en el moment de la seva destitució, el consell executiu estava integrat per nou homes i quatre dones. Val a dir que l’elecció de la nova Mesa del Parlament fruit de les eleccions del 21 de desembre de 2017, amb sis homes i una dona, suposa una regressió en termes de paritat d’homes i dones en òrgans representatius."

És a dir, els partits compleixen el que és obligatori, llistes paritàries (tot i que alguns, com JxCat, no les fan pas cremallera), però després, quan la llei no obliga, s’obliden ràpidament de la igualtat. Ells fan la llei, l’aproven per unanimitat, i s’asseguren d’imposar una mesura obligatòria que estan disposats a assumir, però en cap cas s’obliguen en allò que suposaria un canvi real: quotes de poder iguals entre homes i dones al Govern.

Un dels noms que sonen amb força com a alternativa a Lluís Puig és Laura Borràs, independent que està sent molt rellevant dins JxCat. En la seva trajectòria com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes va demostrar que no només era possible fer polítiques públiques que tinguessin en compte la igualtat, sinó que el resultat podia ser enriquidor, refrescant, de la millor qualitat. Tant de bo se l’escoltin en la confecció del nou govern i no acabem, com sempre, en un "la revolució feminista ja la farem més endavant".