Ja ho diuen, ja. En aquesta vida no només has de ser bo sinó que ho has de semblar. O parèixer, com diríem a les meves terres. I si no ets una cosa ni saps fer l'altra, sempre apareixerà la desconfiança. Com aquell voltor que sobrevola buscant la presa. Allò que havia de ser, i mai més serà. La sensació que t'enganyen i que alguna cosa s'ha trencat. Com aquella relació d'amor que ja no hi és, on només queden les mentides. Quan tot això passa, l'única sortida és la veritat. Per molt mal que faci i moltes il·lusions que s'endugui pel camí, la sinceritat és l'únic que ens pot salvar.
Fa anys que el Barça ni m'enganxa ni m'emociona. És el desencís de l'edat. I sobretot, és el desconcert i la mala llet que et provoca la màfia. Al futbol en general, i al club que m'enamorava per sobre de tot. Hem perdut el 'feeling' i com en tot, no és culpa d'un i és culpa de tots. Jo he perdut la fal·lera, i ells ja no són més que un club. La cosa no ve d'ara, però el cas Negreira ha estat la gran estocada. Això el Barça no ens ho pot fer. Ni s'ho mereixen els socis que van al camp plogui o nevi, amb Messi i sense, ni els que des de casa hem cregut cegament amb allò dels valors que tant de temps ens han venut.
De l'etapa Núñez, amb el descrèdit familiar inclòs, no n'ha après ningú. Cap dels que han passat després, amb més i menys títols i cadascun al seu estil, poden donar lliçons de res. Ser president del Barça deu donar beneficis que se m'escapen. Si no, no entenc l'interès per estar al capdavant d'un club de futbol que ha anat de mal en pitjor i on els mateixos candidats reconeixen les misèries dels antecessors. Qui amb dos dits de front voldria presidir una empresa que és un forat negre? D'això també necessitem respostes. O potser ja les sabem, i tots hem preferit cantar gols en lloc de demanar explicacions. Potser hem decidit seguir amb la bena als ulls i pensar que som el millor club del món.
El Barça no és això, almenys és el que ens venien. El Barça no és el Madrid. O igual és pitjor. I si és així ho vull saber tot. Ens equivocarem si busquem exculpar-nos assenyalant els desastres dels altres. L'"i tu més" o el "tu també" no ens farà cap favor. Fa temps que el tripijoc i l'escàndol s'han instal·lat al món del futbol. Però netegem abans els draps bruts de casa i després mirem què fan els altres. Perquè això no va de comprar àrbitres. Va de credibilitat, d'amor propi i de poder anar pel món amb el cap ben alt. Que no ens tinguin per la riota a cada camp que anem o que cada jugada polèmica s'atribueixi a pagaments fraudulents. Si el club no diu la veritat urgentment, el desamor anirà creixent i mai més tornarà a ser igual.