Hi ha molta gent, molta, moltíssima, aquí i a fora d’aquí, que no s’explica com és possible que el govern espanyol es negui a dialogar reiteradament amb el govern català. Així mateix, la majoria dels mitjans de comunicació de més prestigi del món tampoc no ho entenen i ho deixen ben clar en les seves editorials.
 
Convé recordar que, des que tot va començar, sempre s’ha estat disposat a dialogar i a pactar. Ho va fer i proposar Mas i també Puigdemont. Van proposar al govern espanyol que des de la part catalana s’estava disposat a negociar-ho tot per poder celebrar un referèndum d’autodeterminació: data, percentatge, preguntes i participació.., tot, vaja. I res. 

Amb la negació al diàleg, el govern espanyol actua com ho faria qualsevol govern d’una democràcia autoritària. Espanya s’allunya de les democràcies de més qualitat que s’esforcen per, si més no, posar-se d’acord en el desacord. Però és que, a més, el govern espanyol no actua com ho faria qualsevol administració quan es detecta un problema. Per exemple, triem un tema de salut: el tabaquisme. Què fan les administracions responsables davant el consum de tabac? D’entrada, el consum de tabac representa la recaptació de molts impostos, però, a la vegada, moltes despeses en la sanitat pública per patologies relacionades directament amb el tabaquisme i, evidentment, la pèrdua de vides humanes. Així és que, les administracions públiques, els governs, actuen. Com ho fan? Segueixen un procediment per canviar el comportament dels ciutadans que en anglès s’anomena intervention ladder o intervention staircase (escala d’intervenció), que, com suggereix el seu nom, consta de diferents fases, graons, en funció de la resposta dels ciutadans. Seguim-lo:
 
No fer res, ja que es pensa que se solucionarà sol. Si això no és acceptable, fer una campanya d’informació de caire moderat (el tabac és perillós per la salut). Si no es redueix el consum de tabac, fer-ne una altra d’agressiva (el tabac mata, amb fotografies als paquets de tabac). Si la reducció de l’hàbit de fumar no és significatiu, iniciar una campanya de persuasió, és a dir de convèncer amb arguments (tots hem de morir, però no volem morir ofegats i escopint sang). Si encara no s’han assolit els objectius que es busquen, s’ofereixen tractaments gratuïts per deixar de fumar. Si tampoc no n’hi ha prou, s’augmenten significativament els impostos del tabac. I si això tampoc no funciona? Doncs, es canvia la legislació, és a dir, comencen les prohibicions i les multes, els càstigs. Podríem traslladar aquesta escala d’intervenció al conflicte que hi ha entre Catalunya i Espanya? 

En plena crisi de Rodalies, el president Montilla va detectar que a Catalunya s’estava covant el que ell va anomenar “desafecció”. I ho va dir a l'Hotel Ritz de Madrid. És a dir, Montilla va veure que hi havia un problema que podria empitjorar i el va posar damunt la taula. Què va fer el govern espanyol? Res. Pitjor, van pensar que era una maniobra de pressió per millorar el finançament. Això passava el 2007. Sí, el 7 de novembre de 2007, aviat farà 12 anys!! I després tenim la sentència del TC del 28 de juny de 2010, i després, i després... 

Com ha abordat aquesta crisi el govern espanyol? Quina escala d’intervenció ha fet servir? Vostès mateixos. És això acceptable d’un govern d’un Estat que diuen que és de dret? Quina qualitat democràtica hi ha en aquest Estat? Què ofereixen a més de dos milions de catalans que segueixen tossudament alçats? Què han de fer les minories que mai podran guanyar una votació?