L’episodi al Camp Nou, en què desenes de milers d’alemanys copaven uns seients que molts socis i seguidors del Barça no havien tingut ni temps ni canal per adquirir han provocat un petit terratrèmol que posa de manifest fins al punt en què hem mercantilitzat els darrers vint anys tot allò que ens fa únics com a país. La realitat és que el fenomen viscut al Camp Nou ja fa temps que guanya terreny als carrers de Barcelona, especialment dels seus barris vells, al centre dels antics pobles i a l’eixample. Però no només.

Òbviament tot plegat té conseqüències. En nom de la modernitat hem permès que els turistes ja no s’allotgin només en hotels, sinó també en els mateixos habitatges on residim els qui fem vida a Barcelona (o a Girona, o...). Les conseqüències socials (desnonaments, marxa de la ciutat, aprimament del teixit social...) i lingüístiques (pèrdua creixent d’espais de socialització en català) són evidents. Tot plegat sense tenir en compte el canvi demogràfic intern que ha viscut la ciutat tant per la banda alta com baixa dels ingressos, per afrontar la qual mai s’han posat els recursos necessaris ni en termes socials ni de llengua. L'obsessió amb l’atracció de què en diuen nòmades digitals (expatriats d’alts ingressos però sense voluntat d’arrelar-se allà on viuen) només és l'última derivada d’una dinàmica que ve de lluny.

Barcelona és l'única gran ciutat global que a la vegada és la capital d’una nació sense estat. Per això és absurd emmirallar-se simplement en els rànquings internacionals. El què fa que Barcelona sigui Barcelona és la seva gent, és aquest petit comerç no-reproduïble que produeix riquesa de forma descentralitzada, que genera sentiment de comunitat, és ser la capital de Catalunya i del català, llengua sense la qual Barcelona té tots els números per convertir-se en poc més que una platja i un decorat per a persones amb alts ingressos que vulguin viure en una ciutat que té el millor del gòtic medieval i del modernisme a pocs metres de la sorra i l’aigua.

Irònicament, en lloc de començar a posar fre al fenomen, es prenen mesures que l’augmentaran. El tancament de la Via Laietana o la gran superilla planificada a l’eixample en són exemples. Formalment, són mesures que fan la ciutat més humana. De facto són mesures que expulsaran encara més la població local de les zones afectades que veuran com els preus de l’habitatge (que augmentaran) només són assumibles per a persones de nivell adquisitiu alt o reconvertits en pisos turístics. Evidentment, la geografia comercial a peu de carrer també se’n veurà afectada. Així com l’ús social de la llengua catalana a la capital del país.

Avui resulta dramàtic observar com la resposta a la pujada imparable del preu de l’habitatge és dir que marxem (forçadament) a viure en altres indrets de l’àrea metropolitana. Un desarrelament institucionalitzat per justificar l’injustificable. I és que una comunitat humana, es construeix generació rere generació, no d’un dia per l’altre pel poder màgic de l’estat (que a més en aquest cas ens va en contra). No viure on has crescut perquè no ho vols o perquè la vida et porta per altres viaranys és una cosa. Veure-t’hi forçat tot i tenir feina és una altra.

La comunitat, a més, també és font de memòria. Ens ho ensenya en Francesc Canosa amb el seu magistral Aigua a les venes, en què ens explica la història del Canal d’Urgell a través de la història de la seva família que durant 700 anys (!!) va habitar poc o molt el mateix tros de país allà al Tossal. També ens ho recorden esdeveniments com la commemoració anual que es fa a Gràcia de la revolta de les quintes de 1870, una revolta popular liderada per les mares i les dones de la vila (recordem que llavors era un municipi independent) contra la lleva forçosa de nois per anar a lluitar a les guerres colonials espanyols al Magreb. Una lluita popular que entronca amb els instints de molts catalans contra les guerres imperialistes i fins i tot amb el vell usatge medieval del prínceps namque, que només obligava a lluitar si era per defensar el país d’una agressió estrangera. Cada any a la plaça de la vila de Gràcia, els veïns organitzats representen juntament amb un grup de trabucaires una representació en memòria de tots aquells graciencs que van lluitar per la seva llibertat. Un testimoni que ens fa entroncar amb una història que potser no coneixem però que ha ajudat a construir una vila, una ciutat i un país. Existirà d'aquí a uns anys si el procés d’expulsió dels mateixos graciencs continua a aquest ritme? Les tradicions molesten perquè ens fan més arrelats, ens fan més comunitat, menys susceptibles a ser manipulats per l’estat o el mercat.

També fan comunitat, i un lloc millor per viure, les festes de barri, conseqüència d’una feina que sovint s’allarga durant tot l’any com sap qualsevol que hagi parlat amb els responsables de cada carrer que s’engalana a Sants per les festes. Moments que actuen com a punt de trobada entre veïns, que serveix per construir una ciutat més humana i menys dependent d’estat i mercat. No ajuden a ser els primers en cap rànquing de revista anglosaxona però el dia que ja no es facin dinars de festa major a Alcolea de dalt o de baix, a Galileu o la Plaça de la Farga viurem en una ciutat pitjor i més pobra, per molt que diguin els números del PIB barceloní o la riquesa teòrica dels seus habitants.

De la mateixa manera que determinat urbanisme té la voluntat d’esborrar la memòria d’aquells qui ens han precedit. Cada cop que s’enderroca una filera de cases antigues d’un o dos pisos per construir-hi un nou edifici de plàstic i vidre la ciutat mor una mica més. I per aquells que voldrien una Barcelona sense ànima social i nacional, cada enderroc és un passa més cap a esdevenir parc temàtic. Com convertir els pocs edificis gòtics o barrocs que queden dempeus en simples blocs d’apartaments, sovint per a turistes. Sense memòria urbana, a més, és més senzill fer empassar aquells discursos que busquen des-associar la llengua de les classes populars i mitjanes del país per tal d’acabar d’espanyolitzar el país i extreure’n els recursos ja sense oposició.

Tinc la sensació que avui el mercat, per si sol, és una força per desarrelar. Per convertir-ho tot en un balanç en què acabem convertits en mers consumidors. L’estat, per altra banda, només està interessat a augmentar la mateixa recaptació i convertir els ciutadans en dependents dels seus serveis. No ho dic jo només, ho explica l’economista indi de prestigi mundial Raghuram Rajan en un dels seus darrers llibres The Third Pillar en què fa una defensa aferrissada de la importància de defensar i construir comunitat en un món globalitzat. Un bon llibre per entendre com hem d’encarar el futur si no volem ser engolits pel propi “èxit”.

Si no protegim el nostre sentit comunitari, de barri, ciutat i nació, serem presa de molts més moments Eintracht, la nostra llengua seguirà perdent espai i el país serà molt més controlable. Més enllà del mercat i l’estat, tenim el deure de protegir allò que ens fa comunitat. Per acollir i construir amb rumb propi, cal mantenir i renovar les arrels.