El «Judici al Procés», com l'han anomenat alguns mitjans de comunicació, va començar la setmana passada enmig d'una gran expectació mediàtica. Feia més d'un any que no sentíem la veu dels presos polítics, malgrat que han estat prolífics en la publicació de textos i articles de tota mena i no han perdut l'oportunitat de seguir influint en la política. La política, de fet, gira tota al seu voltant, com si fos impossible deslligar el judici del futur del país.

L'objectiu del judici, on no podem ser sinó mers espectadors, no és altre que fer arrelar la idea que la independència és impossible. No sembla que els partits ni les entitats en general vulguin sobreposar-se a aquesta idea, tenint en compte que el lema de les convocatòries unitàries és autojustificatiu («L'autodeterminació no és delicte») i no pas propositiu. Entre altres coses perquè, tal com han anat explicant fins ara els acusats, que el referèndum fos il·legal no vol dir que fos delicte.

Si no neguem que sigui il·legal, ens desposseïm a nosaltres mateixos del dret inalienable a autodeterminar-nos a través de l'exercici del vot. «L'autodeterminació no és delicte», doncs, acaba sent un lema a favor d'un referèndum pactat.

Però la situació és tan penosa, i és tan gros tenir els membres del govern defensant-se com a acusats davant del Tribunal Suprem, que costa fer cap anàlisi allunyat del xantatge emocional sense ser titllat de monstre. Hem de poder queixar-nos i demanar explicacions: no pot ser que l'única explicació que de moment hem sentit sobre les decisions que es van prendre durant el mes d'octubre sigui davant del Tribunal Suprem, no pot ser que l'estratègia política dels partits independentistes es limiti a explotar els sentiments sense oferir cap projecte.

El judici durarà uns quants mesos i mentrestant no es prendrà cap decisió. Els partits continuaran utilitzant les mobilitzacions com els convingui per a justificar les seves estratègies, i la gent continuarà assistint a totes les convocatòries per inèrcia, per allò que hem de ser molts, que no sigui dit, que aquí no es rendeix ningú. La política dels pròxims mesos implicarà explotar la nostra condició de víctimes, en lloc d'estimular les virtuts que ens han de fer forts per sortir del pou. Emancipar-se dels dirigents polítics que han dut fins aquí el moviment independentista és una necessitat si no es vol que la independència quedi enterrada per unes quantes dècades. I fer-ho és perfectament possible sense menystenir els presos -és més, és la millor manera de no menystenir-los.