Llaços i pancartes. Han estat els protagonistes de la setmana. La política catalana segueix aterrant a una realitat, tossuda i persistent, que era impensable feia poc més d’un any. De proclamar la República després d’un referèndum "vinculant" a aferrar-se als símbols, i jugar des de Palau al gat i la rata amb la Junta Electoral, excitant fins al paroxisme les astúcies i les jugades mestres per acontentar convençuts. I mentre, els Mossos, com si d’una brigada de neteja es tractés, entren a les escoles i les conselleries per retirar els llaços grocs. Els efectes de la repressió són ben visibles.

Els límits del govern efectiu queden clars a cada pas i la legislatura s’esllangueix. L’executiu de Torra segueix sense projectar lideratge i ara –l’exigència electoral hi obliga– ja no pot ni lamentar com d’injusta és la situació dels presos i inacceptable el bloqueig polític en el que estem instal·lats per la negativa al diàleg real de les principals forces polítiques espanyoles.

A l’hora de distribuir responsabilitats és obvi que el PP, el PSOE i Cs són els qui en tenen més. Han menyspreat la majoria social a Catalunya, que és partidària del dret a decidir; i, amb més o menys duresa i regularitat, entre la unitat d’Espanya i les garanties democràtiques han optat per la primera deixant, quan ha calgut, en suspens l’estat de dret i posant en risc la convivència. La guerra bruta contra el procés, la brutalitat policial o l’inversemblant judici per rebel·lió violenta al Tribunal Suprem són els exemples més crus. Ara bé, d’errors, que potser eren necessaris, l’independentisme també n’ha comès. No pas pocs i, a les portes d’un cicle electoral, corre el risc de reincidir si no els afronta amb ànim positiu per seguir avançant. Aquí van cinc punts per veure-ho, potser, més clar:

1. Rigor en el debat. L’independentisme no és comparable a Donald Trump ni als partidaris del Brexit, com deia fa unes setmanes Pedro Sánchez al Congrés. Però és cert que al llarg del procés s’ha optat per veure l’ampolla només mig plena i no s’ha estat clar a l’hora d’explicar els riscos i fins on s’estava disposat a arribar. S’ha buscat pintar-ho bonic: el que no era estètic de fer o explicar es posava sota la catifa. Quan la policia espanyola va pegar la gent l’1-O i la comunitat internacional s’ho va tirar a l’esquena, era perquè l’ampolla estava mig buida. I quan les grans empreses i bancs van jugar a l’estratègia de la por canviant les seus, també. De la mateixa manera que quan es va constatar que no es podia comptar amb els Mossos per fer efectiva la República i que, potser, els 2,28 milions de vots de l’1-O no eren suficients. Admetre les debilitats i dubtar fa avançar més lentament, però les passes són més sòlides.

2. Entre la màgia i l’independentista emprenyat. Un dels riscos dels diversos sectors de l’independentisme és refugiar-se en el discurs màgic (allò de que les coses són com vols creure que són i no com realment són) o entregar-se a l’emprenyada i la negativitat perpètua. Són dues pulsions que sempre han existit al moviment. És evident que hi ha polítics i mitjans que, convertint-ho en modus vivendi, expliquen a la gent el que vol sentir i ho presenten com a jugades mestres encara que al final el seu recorregut no vagi més enllà de crispar els sectors més intransigents de l’Estat.

I quan la cosa no funciona és culpa dels polítics, que no han estat valents o no han anat a la una, i tal dia farà un any. A l’altra banda, els sempre enfadats, els que veuen renúncies, traïcions i enemics arreu incapaços de posar-se al lloc de l’altre. Els intel·lectuals d’ateneu alletats per la claveguera autonomista busquen rèdits en les contradiccions i dificultats del moviment, però el seu balanç es queda en la suma zero.

3. Empatia i unitat. La suma zero és el gran perill dels discursos més agressius. Cal ser-ne més i també més determinats. És evident. I això vol dir guanyar noves complicitats, fer caure els murs emocionals i no regalar cap espai polític a l’unionisme. L’independentisme ha de seguir sent un catch all party. Per això ha de ser atractiu, divers i posar l’accent en les lluites compartides, en els comuns denominadors, el combat contra la repressió i la necessitat de forçar un diàleg.

I abandonar el cinisme de demanar "unitat enlloc de partidisme" quan precisament es fa des del partidisme i sabent que no funcionarà. En el darrer any la unitat s’ha seguit usant com a arma llancívola i la casa s’ha volgut construir començant per la teulada. A banda del debat sobre què suma més, té un punt surrealista parlar de "llistes unitàries" (sempre limitades a l'espai neoconvergent i a ERC com si altres espais sobiranistes fossin accessoris) sense posar-se primer se d’acord en el què i en el com. El fracàs del 27-O, la distància física i la dificultat per comunicar-se han allunyat Puigdemont i Junqueras, però ells també hi han posat poc de la seva part. Ni un article conjunt -tot i que s’ha començat a redactar diverses vegades- han estat capaços de fer.

4. Deures per Madrid. Un dels debats estratègics és què fer al Congrés. L’independentisme s’hi presenta, i fa bé. Com també va fer bé de manifestar-se a Madrid. No es pot pretendre una solució pacífica i acordada i girar l'esquena a l'altra part. La presència del Front Republicà acaba de cobrir tot l’espai i se suma al centredreta de JxCat i als socialdemòcrates d’ERC. Seria imperdonable, però, que les tres llistes no arribessin a un comú denominador sobre com actuar com a bloc, com condicionar Sánchez si ha de ser president. Les enquestes auguren que guanyarà les eleccions, que ho farà amb comoditat i que segurament podrà triar entre aliar-se amb Podem i els independentistes o pactar amb Ciutadans.

D’entrada, admetem-ho, és impossible que pacti un referèndum com a contrapartida a ser investit i no es coneixen casos d’èxit del “com pitjor millor”. Potser seria més intel·ligent obligar-lo a seure a la cadira. Investir-lo, encara que fos de franc, només per situar d'entrada a l'oposició a Rivera i Arrimadas i condicionar després, amb tota la duresa, el trànsit de la legislatura a contrapartides clares en l’àmbit de la resolució del conflicte. Ha de quallar que si l'esquerra espanyola se'n vol sortir ha de ser part activa en la resolució del conflicte.

5. Nous lideratges. Al Suprem s’hi jutgen líders polítics que van donar la cara i que no han comès els delictes pels quals se'ls acusa, i a l’exili n’hi ha que fan una feina d’internacionalització sense la qual l’independentisme tindria menys números per sortir-se’n. Però calen també, a l’interior, lideratges efectius que es complementin als que són morals. A Palau i als partits són necessaris interlocutors potents que no hagin de consultar qualsevol decisió a la presó o a Waterloo, encara que estiguin guardant la cadira. Els que pateixen en primera persona la repressió han de saber que ningú els oblidarà, però també han d’assumir que la privació de llibertat o la llunyania limiten extraordinàriament la seva acció política i no poden convertir-se en un element que instal·li el moviment en el lament.