El vergonyós fracàs de la investidura de Don Feijóo ens revela la falta de compromís amb el benestar comú i l’eficiència en la gestió pública per part de certs partits polítics a Espanya. La seva negligència amb els interessos de l’Estat ha resultat en una pèrdua de temps inacceptable. Si realment els importés el país no ens hagués fet estar tot aquest temps i ara seríem a pocs dies d’encetar una legislatura que es presenta critica, però amb l’esperança de poder afrontar els assumptes que importen a la major part de la ciutadania.
 
Potser se li va traspassar a l’agenda i es va pensar que ahir tocava anar a El Debate de RTVE que es va saltar en campanya electoral, perquè en comptes de presentar un projecte ambiciós, inspirador i que ofereixi solucions a la greu crisis nacional i internacional que enfrontem va optar per un discurs obstruccionista i d’oposició, gens propi d’un discurs d’investidura.
 
Don Feijóo, l’exemple del que els partits independentistes han de mirar amb lupa per evitar replicar. Som en mig d’una crisis greu, que ens afecta molt als catalans, i tot i que saben que un referèndum en aquest moment ni mobilitzaria ni trauria els vots, ho fiquen com a prioritat en les negociacions. Tant de bo fessin com a element indispensable que el Partit Socialista implementi la llei d’habitatge arreu on governin perquè les joves ens puguem emancipar amb garanties.
 
Ens trobem en una etapa de tensió internacional que, de manera inquietant, està deixant una empremta indeleble en la nostra vida quotidiana. Som immersos en una greu crisi energètica que no és merament una contingència causada pel conflicte a Ucraïna, sinó més aviat una tendència irrefrenable: els combustibles fòssils, a més de ser recursos cada vegada més escassos, tenen un impacte devastador en l'ecosistema, posant en perill la nostra pròpia existència. Per això, necessitem amb urgència un govern amb la legitimitat necessària per liderar Europa cap a una acceleració en la transició cap a energies més sostenibles i segures. Estem perdent l’oportunitat de fer-ho durant la presidència del Consell de la Unió Europea.
 
La inflació alimenta l’augment de les persones que no arriben a final de mes. Una senyal clara de la necessitat imperiosa d'un govern prompte que pugui implementar mesures tant pal·liatives com estructurals per alleujar l'angoixa que viuen amb vergonya les famílies i frenar una imminent recessió econòmica. Ens trobem en un moment crític de reflexió: ¿és hora de buscar la independència enmig d'una crisi global que amenaça amb l'escalada en qualsevol instant? O bé, potser la veritable tendència que hem de perseguir és la integració europea, ja que els estats nació són cada vegada menys funcionals en un món que ens veu com a adversaris?
 
L'autodeterminació de Catalunya és una qüestió d'importància vital. Personalment, vaig ser-ne una acèrrima defensora i militant des dels 14 als 19 anys. No obstant això, el 2017 em vaig desencisar i crec que ara tenim moltes altres qüestions a les quals hem de fer front. I els hem de fer front buscant aliances i aprenent a coordinar-nos com si fóssim un únic país amb Finlàndia, Alemanya o Croàcia, el que va just en l’altra direcció.
 
I compartim reptes amb la resta de l’Estat. Hem d'aprendre a treballar en conjunt per generar espais de prou calma intel·lectual que ens ajudin a avançar cap a una economia del coneixement. La tendència cap a la implementació de la intel·ligència artificial i la nova revolució industrial és innegable i hem de centrar-nos a formar i recol·locar aquelles persones que podrien perdre els seus treballs a causa d'aquest canvi inevitable.
 
Hem de considerar si volem alimentar forces polaritzadores com Vox amb el debat que més els va alçar, l’autodeterminació, o si, en canvi, som prou altruistes per a generar la pau social per debatre polítiques migratòries valentes que evitin centenars de morts mensuals a les nostres costes. Com a dona vull mantenir drets aconseguits; com a catalana, no vull un Estat governat amb un partit que no tindria problema en eliminar la immersió lingüística i relegar el català a una simple optativa; i com a jove necessito mantenir un contracte indefinit per sentir-me segura i formar una família.
 
Qualsevol amenaça de bloquejar la investidura sense la celebració d'un referèndum és una clara falta de respecte envers la majoria de la ciutadania catalana, també l’independentista. Aquesta actitud revelaria una falta de comprensió de les veritables prioritats deixant clar que els responsables polítics estan perduts i no entenen la responsabilitat que implica governar un país.
 
Per això, vull fer una crida als meus conciutadans: penseu en tots aquells que compartim la vostra voluntat d’un referèndum d’autodeterminació, però també sentim la necessitat urgent de viure en un entorn segur i estable. És moment de posar de banda la insistència en un projecte que, si es fes ara, segur que donaria un resultat negatiu. En canvi, concentrem els nostres esforços en la reivindicació dels drets socials que una hipotètica república ens podria oferir. Fem-ho tots junts a casa nostra abans de tornar a entrar en aquest enutjós debat. Si us plau, Carles, Pere, no seguiu el camí de Feijóo.