Pedro Sánchez va decidir convocar eleccions després que els partits independentistes, que ja l’havien fet president a canvi de res, decidissin bloquejar els pressupostos. El líder socialista duia 9 mesos al govern i ja vestia l’aura de president, i només li ha calgut fer anar l’espantall de Vox per carregar-se el Partit Popular i guanyar sobradament les eleccions. De fet, les ha guanyat tan sobradament que és possible que no necessiti els independentistes, malgrat la victòria a Catalunya d’una Esquerra Republicana que ha virat cap al republicanisme espanyol i l’antifeixisme i no ha parlat d’independència en tota la campanya. 

Qui sí va cridar independència van ser les bases d’Esquerra, durant el seguiment dels resultats electorals que el partit va organitzar a l’Estació del Nord. Els votants d’Esquerra han optat per donar suport a allò que creien que feia més mal a Espanya, però no han comprat el canvi de rumb i les bases del partit continuen pressionant. Ja ho van fer amb l’estatut i amb el referèndum. 

L’independentisme aguanta una vegada més i l’estat s’anirà descomponent amb les seves mentides i les seves amenaces. El PSOE no farà cap apropament que satisfaci l’independentisme -tot i que a la cúpula d’ERC potser sí- i tothom podrà fer el seu circ anti Vox. Un cop eliminada la possibilitat que el feixisme diguem-ne explícit opti a governar, ERC haurà de donar resposta a un electorat que no s’ha rendit i que l’ha votat malgrat ells mateixos. Tornar a la roda del Règim del 78 serà tan insostenible com seguir alimentant el marc “republicà” en abstracte per no parlar d’independència. En realitat, aquest republicanisme és la versió evolucionada del pacte de la transició i va estretament lligat amb la pura retòrica, tan habitual ens el últims mesos a Catalunya, que no mira els conflictes de cara i defuig adreçar-los amb responsabilitat. 

El repte dels propers anys -i especialment de les eleccions del 26 de maig- continuarà sent omplir de contingut un independentisme que no es rendeix i que ha de tenir valor per ell mateix, amb força i sense subterfugis. Barcelona s’hi juga els propers 30 anys.