La Crida Nacional per la República que han impulsat els presidents Puigdemont i Torra, i el diputat de Junts per Catalunya Jordi Sànchez, i que es va presentar dilluns ha coincidit en el temps amb l'assemblea del PDECat, que se celebra aquest cap de setmana a Barcelona. El moviment polític de Carles Puigdemont neix, com sol passar, amb la idea d'anar més enllà dels partits i de connectar amb la gent de forma “transversal”, sense cotilles ideològiques. I ho fa en un moment de màxima tensió dins la formació hereva de l'antiga Convergència, que intenta fer compatible complaure el president a l'exili (a qui s'ha lliurat de forma total, com va fer amb Pujol primer i amb Mas després), redefinir el full de ruta independentista per continuar avançant cap a la República i bastir una direcció que integri totes les sensibilitats. En això últim coincideixen totes les famílies, després que fa dos anys el congrés fundacional es tanqués en fals i el dur camí recorregut hagi deixat molt aïllada Pascal i el seu equip.

La Crida apel·la, com han fet tots els moviments polítics que s'han creat a casa nostra -repasseu les hemeroteques-, a superar els partits però encara no sap si ho acabarà fent o no i, per ara, evita dibuixar quin és el seu model de societat i de República, més enllà de cridar a fer-la efectiva. Una cosa que ni ells ni ERC tenen massa clar com faran des del Govern i el Parlament aquesta legislatura, tal com es desprèn de l'entrevista que publicàvem al republicà Sergi Sabrià. L'independentisme és un moviment polític que qüestiona l'statu quo i les estructures de poder sorgides dels pactes del 78. Altres ho han intentat durant aquests anys, però només el procés català els ha suposat un autèntica amenaça, tal com ha reconegut Mariano Rajoy en acomiadar-se del PP, que també aquest cap de setmana resol el seu futur immediat entre la duresa actual i l'extrema duresa neoaznarista.

Qüestionar l'statu quo no hauria de dur, però, associat un discurs populista de rebuig als partits de forma genèrica (treure el cap a les xarxes fa feredat a vegades) i a les seves estructures, que són necessàries en qualsevol democràcia que vulgui tenir contrapesos i eviti moviments fonamentats en els personalismes o en l'excitació de les baixes passions. És clar que hi ha, en els partits actuals, coses a millorar com ara la seva permeabilitat -que no compti només qui hi fa vida des de les joventuts o enganxa més cartells-, la transparència i netedat del seu finançament o corregir les estructures clientelars que generen. Però qüestionar-ne de forma genèrica la seva aportació per estalviar-se parlar clar sobre què es vol i què no resol poca cosa.

El PDECat no es dissoldrà aquest cap de setmana. S'esmenarà o es refundarà però no desapareixerà. I seria un error que ho fes per més que, en algun moment, a Puigdemont i la seva cort (més als segons que al primer) el partit li sembli una nosa quan vol dir-hi la seva. Però és gràcies a la seva espesa estructura d'alcaldes i regidors que el Govern va aguantar l'embat de l'Estat la passada legislatura, que es va poder celebrar l'1-O i que ell va poder capgirar les enquestes el 21-D i imposar-se a ERC. El procés no seria res sense “la gent”. És evident. Però “la gent” per si sola i sense cap ordre no hauria pogut institucionalitzar un referèndum, ni hauria aconseguit unes urnes, tingut un cens universal o obert les escoles l'1-O. I organitzacions fortes, endreçades i exemplars en el seu comportament (fins i tot més del que ho són moltes empreses o entitats del nostre país) són ara necessaris.