Artur Mas ha certificat un final d'etapa amb la dimissió com a president del PDECat. Una etapa que va començar el 2001 quan va ser designat com a delfí per part de Jordi Pujol i que ha suposat el trànsit del principal partit català dels darrers 40 anys de l'autonomisme a l'independentisme.

La renúncia d'Artur Mas arriba a menys d'una setmana de la sentència del cas Palau. El ja expresident del PDECat en nega cap relació però, és evident, que la seva dimissió suposa un autèntic tallafoc entre una possible sentència que esquitxi definitivament el finançament de l'antiga CDC i el partit que n'és hereu i que comanda Marta Pascal.

Mas representa una generació de polítics que, amb l'excepció de Miquel Iceta, ha vist com el procés els ha obligat a fer un “pas al costat” definitiu. Ha estat una qüestió biològica però també d'una manera de fer que ha quedat antiga, en un moment on el personalisme i l'hiperlideratge sembla que cotitza a la baixa i troba cada cop més problemes per sortir-se'n.

La retirada de Mas arriba un 9 de gener de 2018, just dos anys després de fer un primer “pas al costat” i realitzar una trucada a Carles Puigdemont, aleshores alcalde de Girona, que li va canviar la vida. En aquella negociació de tints èpics i tràgics es va parlar molt del “qui” i poc del “què” i, segurament, d'aquella pols venen aquests fangs.

Dos anys després es continua parlant molt de persones –la presidència del Parlament i el Govern, la composició de la mesa, renúncies de diputats– i de procediments –reglament del Parlament, investidura telemàtica, govern executiu/legítim– però molt poc de programes i objectius. Molt del “qui” i del “com” i poc del “què” i l'independentisme no pot oblidar que no és cap ideologia sinó un instrument per avançar cap a un país lliure i just.