Ja sabem que hi ha un acord pels pressupostos més alts de la història i els més expansius. I vistes les urgències acumulades per anys d’estrènyer-se el cinyell és una bona notícia per gran part de la ciutadania. I ho és també per l’alt grau de participació en la seva definició de la societat civil organitzada. Dit això, que ens alegra amb allò que gaudirem de més, em permeto algunes reflexions no exhaustives sobre alguns temes que no són quantitatius sinó qualitatius.

En una tertúlia radiofònica vaig coincidir amb el doctor Padrós, del Col·legi de Metges, i aquest reconeixia que calia canviar el model i l’estructura del sistema de salut perquè hi havia qüestions que no es solucionaven amb més recursos materials i de personal. Em va agradar que des d’un col·legí professional es reconegués que no tot s’acaba en les reivindicacions laborals dels sindicats. En la meva opinió, com a simple usuari i gens expert, vaig afegir que el mateix sistema de salut està engreixant el monstre que el pot acabar ferint de mort: l’abusiva medicamentalització. S’incrementa abusivament l’ús de la sanitat i l’abús dels medicaments en una espiral que no té fi i que no millora la salut de la població, ans la fa més dependent. Ens calen uns bons professionals de primària, complementats amb professionals de disciplines no farmacològiques, ben dotats en recursos i salarialment, i reciclats culturalment recuperant allò de positiu que tenia el metge de família, inclòs l’ús de la llengua del pacient. L’estructura burocràtica, la sobrecàrrega administrativa i altres bloquejos fan que si la maquinària és ineficient l’augment de recursos vagi a parar a un forat negre. El doctor Padrós, en aquella tertúlia, va citar casos nord-europeus on els centres d’atenció primària són gestionats cooperativament amb una certa flexibilitat organitzativa i que el que han de mostrar són resultats de millora comprovables de cara als usuaris.

Un cas similar, aquest sí que conegut des de dins, és el de l’educació. Aquí només se senten les veus sindicals absolutament corporatives, molt més que en l’àmbit mèdic, on almenys hi ha organismes representatius no sindicalitzats com els col·legis que complementen o, si convé, discrepen o matisen l’opinió sindical. El més de tot, en ensenyament, no abordarà el problema de la qualitat de l’ensenyament. Calen equips escolars autònoms de veritat, eliminant consignes jacobines del Departament que no s’adapten a realitats plurals, i que hagin de presentar resultats davant de l’administració i dels pares; i que els resultats qualitatius siguin valorats per una inspecció que funcioni i no es limiti a controls burocràtics; i que això permeti incentivar les bones pràctiques -ara sí, amb recursos suplementaris- de manera de provocar l’emulació d’aquells centres que hi volguessin aspirar. I una carrera de magisteri que hauria de ser molt exigent i no haver de jugar-se-la amb un MIR voluntari posterior.

Per altra part, tot i que la digitalització ha significat uns avenços indiscutibles en certs serveis als ciutadans, també ha comportat uns efectes col·laterals nefastos. La bretxa digital per edat o nivell cultural ha deixat fora de l’accessibilitat o la usabilitat a tota una capa de població. Per altra part, en alguns serveis de qualsevol escala de l’administració, des de l’Estat als ajuntaments passant per la Generalitat o Diputacions, els funcionaris s’estalvien del contacte presencial posant una cursa d’obstacles tècnics infranquejables: el telèfon no respon, els correus s’eternitzen, o els passos a l’ordinador són complexos i a l’altra banda no hi ha ningú que t’acompanyi. I en general, l’excés burocràtic està liquidant la viabilitat d’alguns empresaris petits i autònoms o d’entitats culturals amb musculatura humil. La burocràcia està matant la diversitat empresarial i de la societat civil organitzada. L’accessibilitat basada en la simplificació i el suport a la cooperació entre afectats per abordar els tràmits imprescindibles és un tema d’extrema urgència.

La sobredosi regulatòria i la tendència de tots els partits a posar els “especialistes” d’un tema a negociar sobre noves lleis i normes provoca uns nyaps de conseqüències nefastes, perquè no hi ha una mirada no corporativa, ni funciona adequadament el filtre de l’impacte econòmic i pressupostari de cada nova norma. Així, lleis molt avançades sobre el paper, són impossibles de complir per raons pressupostàries. O lleis súper proteccionistes en alguns àmbits provoquen la desprotecció en altres. Dos exemples recents: l’inspector del treball que posa una multa a un empresari per discriminació en demanar dones de més de 50 anys per una tasca apropiada; quan des d’un enfocament per gènere o per edat potser hauria de rebre un premi. O bé, les directrius aplicatives de lleis com les de protecció de la biodiversitat que estan comportant que plagues com les de conills i senglars arrasin la pagesia; o sigui un atac directe a l’emancipació agroalimentària de Catalunya, mentre l’estructura d’inspecció forestal potser es concentra allà on no toca.

Podria continuar, però això era un tast sobre temes de fons als que es podria afegir: la creixent dualització de la societat d'acord amb els grups familiars que perceben uns ingressos suficients per abordar la inflació i compensar privadament alguns dèficits dels serveis públics; i als grups familiars amb ingressos insuficients per abordar problemes com el cost de l’habitatge i el consum energètic i alimentari. I no estic parlant de gent d’alta vulnerabilitat, sinó de nuclis on, tot i treballar, els salaris siguin mínims o poc per sobre dels mínims, no compensen el creixent cost de les necessitats bàsiques. O bé, la  dualització que es produeix generacionalment amb noves promocions que es neguen a treballar en segons quins oficis, no necessàriament mal pagats, a canvi de viure de renda de pares o avis -avui a TV3 ens deien que es necessitarien 6000 instal·ladors de plaques a l’any-. O bé, una altra dualització: la de la gent amb carreres universitàries que emigren mentre aquí s’importen professionals d’altres llocs no tan ben preparats com els propis.

En tot cas, la llista de temes qualitatius de fons podria allargar-se. Però també és bo que un govern republicà, malgrat un bon pressupost i un quadre macroeconòmic prou optimista, recordi, dia sí, dia també, la dependència de Madrid en les grans decisions econòmiques i el dèficit fiscal al voltant dels 20.000 milions d’euros anuals que ens roben els aparells de l’Estat.

Finalment, algunes de les qüestions que depenen del Govern propi ja provenen del primer pecat original de l’any 1980, d’haver heretat sense modificacions el model funcionarial espanyol o havent-lo replicat, d’on s’han derivat moltes ineficiències. Amb tants anys autonòmics s’ha fet coses bé, però algunes d’aquestes s’han fet velles o s’han deteriorat sense que es reaccionés a temps. Els canvis demogràfics, de demandes socials, econòmics i tecnològics han acabat oscant algunes eines que d’entrada podien ser bones. Així que, els problemes estructurals acumulats al llarg de 43 anys d’autonomia són fruit de 27 anys amb presidències convergents en solitari i 10 més de compartides, dels quals 3 amb l’Esquerra d’Hortalà; 7 anys de presidència socialista compartida amb Iniciativa i ERC; i Esquerra compartint-ne 10 amb Convergència, dels quals n’ha presidit els darrers dos anys, encara no. Per això, un govern en minoria minoritària com el d’ara, i només dos  anys de marge, no pot resoldre la suma de situacions estructurals acumulades. Però aquesta debilitat partidista s’hauria d’aprofitar com una oportunitat pel país.

La major part dels reptes estructurals, fins i tot, amb majories absolutes caldrà pactar-los amb amplis consensos. Llavors, cal aprofitar aquests dos anys per bastir grans acords estratègics pels canvis de fons amb tots els segments socials, lluny de pactes estrictament corporatius, i amb el conjunt de forces polítiques, especialment les que ja han tingut responsabilitats de Govern i, per tant, són corresponsables proporcionalment de l’estat actual. Alguns acords, per la seva urgència o facilitat, es podrien començar a desplegar ara. Aquest ha estat el cas del pacte per la llengua. D’altres, ja ens conformaríem de deixar-los aprovats, per tal que propers governs, que obligatòriament seran de coalició, tinguin el mandat de desenvolupar-los amb la col·laboració positiva de les forces signants que hagin quedat a l’oposició. Estic maldant, doncs, per un possibilisme actiu: fer possible allò que és necessari en benefici de la majoria social.