Sabem que la pandèmia no ha fet més que aguditzar la crisi que el sistema capitalista arrossega des del 2008. Amb ella s'han accelerat els processos de destrucció de llocs de treball, augmentat el deteriorament de les condicions de vida de la majoria, s'ha incrementat en uns percentatges inadmissibles la precarietat i la pauperització de milers de persones, i sabem, o clarament intuïm, que aquesta pandèmia –amb les seves diferents i variades onades- ha vingut per a quedar-s'hi.

La inestabilitat del sistema capitalista és una realitat que ja ningú s'atreveix a obviar. No estem davant d'un canvi de tendència, hem entrat en un canvi d'era. Una nova era que emergeix a partir de la constatació que la crisi actual no és una crisi més, no és una crisi únicament sanitària, sinó que és social, climàtica, econòmica, política, psicològica... És una crisi global i multidimensional.

El món és un i la humanitat també és una. O la salvem tota, o no hi haurà "salvació" duradora per a ningú. Pot sonar patètic, però la veritat és que la incertesa, l'empirisme, la improvisació i el desconcert, han entrat de ple en les nostres vides. Ja res tornarà a ser –millor dit, a semblar- tan segur, lògic, programat o evolutiu. S'ha trencat definitivament el concepte d'evolució constant, desenvolupament sostingut o progrés garantit.

Ha calgut la massiva ingerència del coronavirus en les nostres vides per a constatar irremeiablement que el demà és molt més incert, complex i difícil del que havíem suposat i sobretot del que ens havien assegurat amb la cançoneta de l'Estat del Benestar. Cada vegada hi ha menys Estat; manen les grans transnacionals, els monopolis extractivistes, la financerització, els veritables mercaders i el seu déu, el mercat; i el benestar, que en el nostre territori poques famílies van gaudir realment i plenament, s'allunya cada vegada més, no ja de ser un somni -somiar és gratis, no té regles-, sinó de ser possible.

Vivim instal·lats en el desconcert, quan no en l'enuig i la ràbia, davant les mesures adoptades per a afrontar les conseqüències d'aquesta Covid-19; unes mesures preventives disruptives, confuses, que voregen la improvisació, fruit d'un encara poc precís coneixement o estudi sobre el comportament del virus, però fruit també de la submissió a les pressions del mercat, l'economia, dels interessos neoliberals, angoixats davant la possibilitat de fallida.

Això sí, se'ns imposen limitacions dels drets i les llibertats individuals i col·lectives com a autoregulació davant la catàstrofe sanitària. Tanmateix, les insuficiències i limitacions del sistema sanitari, la regulació de les indústries farmacèutiques, el proveïment necessari de proves i testos ràpids i tants altres aspectes, segueixen sense ser abordats resolutivament.

I és greu, perquè mai abans el món s'havia aturat globalment. Si més no, cap de les diverses guerres ho va aconseguir. I per això, mai abans vam tenir una demostració tan clara de la interrelació i la consegüent interdependència dels éssers humans, habitin on habitin o tinguin els governs que tinguin.

Així les coses, les conseqüències d'aquesta aturada mundial s'imposen més enllà dels contagis, dels alts nivells de mortalitat, de la paralització de la producció... l'augment del preu de la gasolina, del gas i l'electricitat, amb el seu efecte dominó, fa que el cost de la cistella bàsica pateixi un seriós increment, i tot el que fa amb el manteniment de la vida (transport, vestuari, calefacció, llum elèctrica, lloguers...,.) esdevé un repte quotidià difícil de solucionar.

I quan el manteniment de la vida no està dignament garantit es comença a esquerdar l'autoestima, el respecte, el reconeixement... es torcen dinàmiques familiars, les angoixes apareixen i les pors s'imposen. Maten també. Però maten en silenci, i per això no se'n parla.

És per això que la meva capacitat d'indignació s'ha disparat. Tinc davant meu l'excel·lent treball sobre Despesa militar espanyola -que anualment ens ofereix el Centre Delàs- elaborat a partir de l'anàlisi dels pressupostos aprovats pel Congrés de Diputats. Uns pressupostos que s'han presentat com els de major despesa social de la història, o com els més inversors de la història. És cert. Gràcies als 27.633 milions d'euros provinents de la UE –que hauran de ser retornats amb interessos- s'han pogut fixar partides importants per a habitatge, pensions, subsidis de desocupació, ingrés mínim vital, recerca, producció...

La suma total del pressupost és de 240.375 milions d'euros dels quals, com ja s'ha indicat, 27.633 són préstecs europeus. Per tant, del fons de l'Estat s'hi aporten 112.742 milions. Fins aquí, encara que sens dubte aquest pressupost pot ser molt millorable, aquests representen un pas en relació amb els anteriors. Llavors, d'on arrenca el meu enuig? Doncs del parany saduceu que contenen. Més enllà d'altres desacords, que els tinc, n'hi ha un que preval sobre tots ells: la despesa militar prevista i l'origen d'aquesta.

Seguint amb les informacions del Centre Delàs, la despesa militar real en els pressupostos del 2022 puja a la brutal quantitat de 22.792 milions d'euros. És a dir, un 5,75% més que l'any anterior. En part, aquest espectacular augment prové de la partida de 4.581,5 milions d'euros destinats a les inversions en armament, que representen el 21,38% de les inversions globals estatals. I el més greu és que el govern ha pogut elaborar els pressupostos més socials de la història gràcies als fons de la Unió Europea. És així com s'ha pogut permetre el luxe de destinar els fons propis de l'Estat a augmentar les partides destinades a la indústria, la recerca, el manteniment, la infraestructura, el personal i la compra militar.

És cert que aquests pressupostos han estat atacats, criticats i desautoritzats, en major o menor mesura per part d'algunes forces parlamentàries, fins al dia de la seva aprovació. Ara bé, no he sentit ni una observació crítica, ni una denúncia oberta, ni un rebuig explícit a aquesta ignominiosa partida militar.

Sincerament, no puc reconèixer que el Regne d'Espanya compti amb el govern més progressista de la història, però el que sí que puc afirmar, lamentablement, és que és el govern més militarista de la història... fins ara. Els números no menteixen.