Si jo fos espanyol, que no és el cas, o bé membre del govern espanyol, cosa encara més inversemblant, i pretengués que Catalunya continués sent contribuent nata dels pressupostos generals del Regne d’Espanya, actuaria de manera justament contrària a la que caracteritza l’establishment espanyol. En una situació social com l’actual, en què cada dia que passa va creixent el nombre de persones de totes les edats, professions, orígens geogràfics i tendències ideològiques, partidàries de la independència de Catalunya, va contra totes les normes de manual la reacció espanyola davant el sobiranisme creixent. Hi ha, cada dia que passa més que no pas l’anterior, una evident “desafecció” cap a Espanya (Montilla dixit) o una progressiva “desconnexió emocional” (paraules de Mas) en relació a Espanya, això que alguns anomenen encara “la resta de l’Estat”. Quan el president actual de la Generalitat, després de l’anterior, de partits, cultures polítiques i biografies personals tan diferents coincideixen en el diagnòstic, no deixa de sorprendre la miopia, sordesa o autisme dels dirigents espanyols en tots els àmbits: governants, polítics, empresaris, sindicalistes, intel·lectuals, escriptors, periodistes, esportistes, actors, cantants, clergues... Sembla com si no s’acabessin de creure el que passa a Catalunya o, potser en aquestes alçades, no volguessin adonar-se’n, tancant els ulls davant la realitat, pensant així, com la canalla, que allò que no veuen, doncs simplement no existeix. I ja se sap que no hi ha cec pitjor que aquell que no hi vol veure...

Cada nou dia que comença, amb sol o amb pluja, amb vent o amb neu, Espanya ens sorprèn i no pas per la seva audàcia captivadora o per l’encert en l’adopció de mesures per a retenir Catalunya dintre les seves fronteres. Si, realment, com jo em pensava, no volen que Catalunya se’n vagi, haurien d’estar desplegant, d’uns anys ençà, tot el seu savoir faire, la seva delicadesa, la seva capacitat de seducció, el seu elevat sentit de la convivència, les seves arts d’enamorament, per dissuadir la majoria de la societat catalana de la via sobiranista que ha emprès i convèncer-la de l’encert de continuar dins del Regne. I hauria d’estar-ho fent no sols a través d’inversions públiques, mesures legislatives i gestos concrets de reconciliació amb Catalunya, sinó, sobretot, amb unes altres maneres, més educades, més presentables, més civilitzades, amb unes formes ben distintes a les actuals. Però no, Espanya fa just el contrari. I actua amb una hostilitat desacomplexada contra Catalunya i qualsevol cosa que hi tingui a veure, en qualsevol àmbit imaginable i fins i tot per descobrir... En comptes d’intentar persuadir-nos que la independència és un error, aconsegueixen que vagi augmentant el nombre de catalans que creuen, per un motiu o un altre, que no hi ha altra sortida que aquesta i que l’únic camí, no ja de dignitat o de progrés, és la independència, sinó que, tal i com va tot, aquesta és l’única que ens assegura una certa tranquil·litat.

Hi ha una fatiga d’Espanya que està arribant a adquirir dimensions colossals. I ja no tinc cap dubte que, al final, serem independents per cansament, perquè Espanya haurà fet possible, amb una tenacitat reforçada dia rere dia, que la majoria de catalans n’estiguem ben bé fins allà on no sona. Crec que el gran mèrit de l’Espanya actual és haver aconseguit el que semblava impossible: que acabem guanyant el partit de la independència, sense baixar de l’autocar. Spain is different i no cal que ho jurin! Gent que abans, ni boja, se m’hauria acudit pensar que, ni en cas de coma etílic, defensarien el que ara defensen, ara ho estan fent. Penso en un conegut meu, socialista universitari, que comenta amb naturalitat que ell és independentista de tota la vida, però que abans no ho deia, simplement això. I que vist el que veu, com més aviat arribi la desconnexió legal amb Espanya, millor. I un amic, treballador industrial, psuquero històric i castellanoparlant, em confessava l’altre dia, després de sentir el camarada Cayo Lara, que n’està fins als nassos de tant de nacionalisme espanyol anticatalà que es respira en l’ambient mediàtic i que a veure si això de la independència arriba d’una vegada. I un altre, antic militant del PP, que em diu que, tal i com ens tracta Espanya, no hi ha més remei que perdre-la de vista, tot i que ell hauria preferit no arribar fins aquí, però ara veu que no hi ha res a fer, perquè Espanya és això, no aspira a ser d’una altra manera i tal com som no ens hi vol. Aquest és, segurament, el cas que més em crida l’atenció, perquè no ho hauria dit mai. Un altre amic, constructor ja jubilat, convergent de la primera fornada, és avui un activista de la causa i, si abans no ho era públicament, assegura que era només perquè, llavors, això no tocava...

I encara aquest matí m’he trobat un republicà de tota la vida, procedent d’aquell republicanisme federal tan ingènuament característic de l’esquerra catalana, avui independentista de pedra picada, d’aquells que per alimentar-se nacionalment tira de veta d’Intereconomia, del Canal 13, del Jiménez Losantos, de Telemadrid i de tutti quanti, cosa que li provoca un enfortiment de conviccions patriòtiques extraordinari. Conec molta gent que fa això i ho puc arribar a comprendre, però, francament, no arribo a aquest punt de masoquisme nacional. De fet, pel que jo sé i em comenten, amb l’excepció dels diaris digitals Público.es i eldiario.es, la pràctica totalitat de diaris, ràdios i televisions espanyoles es caracteritzen per un anticatalanisme obsessiu, fanàtic, malaltís. I els comentaris, anònims o no, que circulen per la xarxa es caracteritzen per la mateixa visceralitat. Si realment som tan dolents com diuen, tan egoistes, tan insolidaris, tan provincians, tan indesitjables, per què romanços ens hi volen, doncs, a Espanya, si no és per a pagar? Podrien explicar-nos per què no volen que siguem independents, sense insultar? Si van contra la llengua catalana a tot arreu on és parlada, ens discriminen en les inversions públiques sobretot en matèria d’infraestructures, ens deuen milions d’euros a la Generalitat i als ajuntaments i ens fan unes sacsejades fiscals sense referents enlloc més del món, si fan tot això i pretenen continuar-ho fent en el futur, el que no s’entén, és que ens maltractin i insultin i, a sobre, pretenguin que no reaccionem. Però, ben mirat, això no és el que crida més l’atenció, sinó el fet, que vist i sentit tot el que se sent i es veu cada dia, l’independentisme a Catalunya sigui majoritari tan sols per un 50 i escaig per cent i no pas per un 99%. Però si Espanya continua coherent com fins ara, tal i com va tot, aviat podem arribar a batre un rècord històric i a fer trontollar els fonaments de la ciència estadística, ja que ben bé podem plantar-nos en un 125% de partidaris de la independència. Serà just en aquell moment que les coses, si no cauen per la llei de la gravetat, hauran caigut abans, definitivament, pel seu propi pes...