Ni quan Barcelona va obtenir la candidatura pels Jocs Olímpics, ni quan l’han denegada a Madrid (o a Istambul) el determinant són les condicions objectives de la ciutat candidata. Compta molt més, i el propi Samaranch en el seu moment ho va reconèixer, el convenciment dels membres del COI sobre les “qualitats” de les candidatures. Les cometes equivalen a les prebendes que hi pugui rebre el conjunt dels no se sap perquè allà col·locats que han de decidir, i la menció al COI no vol ser més que un paral·lelisme amb el tema de la setmana (un d’ells, de fet, l’altre és el pla de Rajoy, però com no l’ha explicat en venir a Barcelona, de què hauríem de parlar?)

En temps de descrèdit generalitzat comença a sortir a la llum això, com també que els diners oficials en les compravendes d’esportistes professionals no sempre són els únics, i que quan aquests esportistes pertanyen al món del futbol, els complements foscos, les sumes que defugen el control fiscal són molt més grans. El futbol mou tals quantitats de diners que entre aquest bosc ingent els arbustos insignificants de les compensacions a pares d’estrelles sempre havien passat desapercebuts. Però ara no, ara la ràbia de comparar aquesta disbauxa de sumes milionàries amb la munió de gent no té res atia les iniciatives crítiques particulars i la voluntat (més o menys honesta) de fer justícia per part dels tribunals i obre la porta a mitjans de comunicació fins ara silenciosos a fer una fotografia poc caritativa de persones que semblaven herois fa quatre dies.

Mai em va fer el pes Sandro Rossell. Comparat amb la força vital solar de Joan Laporta, el seu successor semblava un iogurt caducat usufructuari de l’etapa mítica que el president independentista, carregat de totes les seves ombres i defectes, havia donat al Barça. Rossell era, tanmateix, el president perfecte per al Barça de les penyes que s’estenen per arreu (Extremadura de Monago inclosa) i per a la tribuna políticament plural on es feien negocis que traspassaven les fronteres de Catalunya i que desplegaven els seus efectes fins i tot al “Madrit” de l’espanyolisme més recalcitrant.

Ara, però, en un ambient cada cop més mobilitzat contra la intransigència democràtica i contra la depredació econòmica, Rossell s’esmicola sota la pressió dels seus errors (alguns d’ells producte de la iogurtiana manca d’intel·ligència emocional, altres producte de la supèrbia i, en segon terme, l’avarícia), de la ràbia de la gent desesperada, i de l’oportunisme polític; i al seu voltant es torna a produir el fenomen de sempre: qui es deia amic de sobte desapareix. La punteta ha estat Bartomeu dient, el dia següent a la dimissió del Rossell que ho negava tot, que efectivament un pare va rebre 40 milions perquè el seu fill toca molt bé la bola i no podia passar que se’l quedés en Florentino (l’altra peça que mereixeria un comentari apart!). Parem compte sobre la Catalunya que farem des de  la independència, no sigui que a la primera pedra ja s’alci una tribuna.