No sé qui es devia inventar allò que el Barça és més que un club, però ja ve de lluny.  Això, que era cert durant la dictadura franquista, no ha perdut significació en l’etapa actual, sinó que, aquests darrers anys de Guardiola, potser ha augmentat i tot. En realitat, el Barça és moltes coses alhora, a més d’un simple equip de futbol, capaç de moure xifres milionàries amb sous astronòmics, impensables per a la majoria dels mortals.
 
Nació sense estat, tot i que en paguem dos de la butxaca, ha estat substitut emblemàtic d’una inexistent selecció nacional. De tal manera que és ben superior la intensitat de vibracions patriòtiques que genera el Barça, sobretot davant del Madrid, a les que pugui provocar la selecció catalana de futbol, fins ara. La comparació és una mica injusta, perquè mentre aquesta darrera només juga partits amistosos, qualificats per alguns de “costellada”, l’altre, el Barça, juga “de debò”. No deixa de ser estrany, de totes maneres, aquesta funció substitutiva del Barça, en relació a una inexistent selecció nacional, amb tots els ets i uts. Sobretot perquè si bé hi és innegable el pes del planter, no són pocs els jugadors no catalans que hi juguen, els quals passaran per aquí com per altres equips, la majoria sense dir ni un mot de català, moguts per motivacions estrictament econòmiques com, d’altra banda, és lògic, ja que aquesta és la seva professió.
 
Tot i que el Barça sigui més que un club, de vegades em fa l’efecte que se l’eleva al cim més alt de l’altar de la pàtria (per fer servir una expressió ad hoc), de manera més que exagerada. Ni els jugadors del Barça són l’expressió màxima del patriotisme, ni té sentit que ho siguin. El que han de fer és jugar bé i obtenir tantes victòries com sigui possible, perquè cobren per això.  Però ni la independència de Catalunya ens vindrà per un equip de futbol, per més bons professionals que aquest tingui, ni tampoc serà l’instrument que ens traurà de la crisi econòmica internacional.
A cadascú, doncs, el que li correspon.
 
El Barça, a més, fora del país, compta amb unes simpaties evidents, que no van lligades, precisament, a la seva significació patriòtica catalana. A Espanya mateix, per anar només aquí al costat, el Barça va anar guanyant-se les simpaties de molta gent que no es volia identificar amb l’equip del règim, el Real Madrid, i que veia en l’equip blaugrana “una altra cosa”, el màxim d’allunyada del franquisme, les seves idees i les seves pràctiques. I canalitzava aquest sentiment antifranquista i antimadridista a través del Barça, malgrat que fos català... Alguns destacats progressistes espanyols figuren en aquesta llista, precisament. En aquest cas, doncs, la catalanitat no és en absolut la primera de les raons per les quals aquest equip té seguidors fora de l’àrea catalana i, fins i tot, diria que més que una raó d’adhesió, per alguns deu ser un obstacle, un impediment, una barrera que se supera o bé que es fa veure que no es veu, tot rebaixant-ne o diluint-ne la intensitat. També hi ha, clar, la gran afició blaugrana a nivell internacional, afició que ve motivada pels èxits obtinguts, aconseguits, això sí, amb una manera determinada de triomfar. Però, en tot cas, el que compta  és l’èxit i no la seva catalanitat. La gent vol ser dels que guanyen i punt.
 
Dic tot això arran del deplorable episodi de la Copa Catalunya, viscut aquests dies. Una conversa de cafè, sentida a Tarragona, il·lustrarà molt bé el que vull dir: “Tant que ens estimem el Barça i tan poc que ells ens estima a nosaltres”. Si, realment el Barça fos la més alta representació del patriotisme esportiu, el seu gest de rebuig a jugar la Copa, si no era amb un equip menor, té ben poca de patriòtic. De vegades, fa l’efecte que el Barça no sols representa Catalunya, sinó que se la queda tota, que l’absorbeix íntegrament, sense deixar res per als altres. I hi ha catalans que o bé són d’altres equips, per exemple l’Espanyol, o bé són també d’altres clubs. Ben sovint simultaniejant les seves dues lleialtats esportives: amb el Nàstic, el Girona, el Sabadell, el Sant Andreu, el Lleida, l’Europa, etc.
 
Em sap greu dir-ho, però em fa l’efecte que, amb gestos com aquest,  el Barça no retorna a la resta del país tot allò que el país li ha donat sempre i de forma permanent. És valorar molt poc el país, negar a l’afició catalana el plaer de veure jugar la copa que duu el nom de Catalunya, amb el primer equip, una mesura que els seguidors culers  -i no culers- de tot el país, segur que agrairien. Crec, sincerament, que un Barça solidari amb els altres equips catalans, amb una visió del territori molt més nacional que la d’ara, no sols no se’n veuria perjudicat, sinó que, ben al contrari, hi sortiria guanyant. El més fort no és el qui acaba quedant-s’ho tot, sinó aquell que fa partícips els altres de la seva fortalesa i els permet de compartir-la.