Avui ha començat la sessió d'investidura de Pedro Sánchez i en el moment que em poso a escriure aquest article encara no se sap què votaran JxCat i ERC. Només sabem una cosa: que el PSOE no els ha trucat ni pensa fer-ho, i que Sánchez no ha ofert ni sembla que oferirà res per intentar convèncer els partits catalans. De fet, ni tan sols ha esmentat Catalunya en les més de dues hores que ha durat la seva intervenció.

Com que encara arrosseguem les mentides de l'1 d'octubre dels partits processistes, que avui dia encara no han retut comptes amb la ciutadania, la política s'ha convertit en un joc de xantatges emocionals on no cal dir la veritat ni donar explicacions que impliquin tractar la gent com a major d'edat. JxCat i ERC no ens han explicat quin serà el sentit del seu vot ni els seus motius perquè saben que cola tot. 

Ara bé, tots dos partits es moren de ganes de veure Pedro Sánchez de president i només desitgen que passi el tràngol i arribin les vacances i tots ens n'oblidem. L'objectiu ja no és la independència, ni tan sols la defensa del dret a l'autodeterminació; ara tot es limita a frenar l'auge d’una extrema dreta que continua -i continuarà- estant molt lluny de governar. Reminiscències del processisme: o jo o el caos. I com que l'alternativa és el caos, no cal proposar res ni convèncer de res. 

JxCat/PDECat i ERC van bloquejar els pressupostos pensant que Pedro Sánchez aguantaria la legislatura, però el socialista s'ho va prendre com una oportunitat per convocar eleccions i sortir-ne reforçat sense necessitar els independentistes que l'havien fet president del govern arran de la moció de censura a Rajoy. La jugada li va sortir prou bé: avui, JxCat i ERC són més prescindibles que abans malgrat tenir més escons. 

La investidura passarà i ERC i JxCat seran més residuals que mai a Madrid. Potser es repartiran els papers, i JxCat voldrà fer veure que juga a la resistència després de regalar la diputació al PSC. Tot anirà degenerant encara una mica més mentre el bipartidisme espanyol es recompon i l'Estat es reforça emparat per un fals europeisme. L'alternativa a la decadència de la política catalana no vindrà dels partits actuals, però de moment el país els ha donat una mica més de corda. Veurem fins on aguanten.