Escrivia jo –ai, la primera persona– en aquest mateix espai fa una setmana sobre el fracàs de la llista unitària entre Convergència i Esquerra per a les pròximes eleccions europees. Els protagonistes no n’han explicat res. Diuen que van travar un pacte de silenci i respecte. Fan bé, doncs. Perquè en aquest procés que vivim, que patim i de què gaudim, si sobra res, és protagonisme i tacticisme, i si falta alguna cosa, és generositat i patriotisme ben entès. A Madrid quan parlen d’Espanya es barallen ben poc. Els matisos que separen sovint PP i PSOE fan riure. Només paraules i fum. A Catalunya les misèries i les mesquineses massa sovint ho han rebentat tot. Per tant, benvinguda siguin la prudència i la reserva. Però sigui necessària també la veritat per entendre la realitat, per saber a què atenir-se, per conèixer les pròpies limitacions i mirar d’esmenar-les.

Hi va haver un llarg intent d’aconseguir una candidatura unitària, hi va haver el compromís d’Oriol Junqueras de parlar amb els independents, hi va haver una llista pactada que obria Germà Bel i tancava Ernest Maragall, hi va haver el trencament de Convergència i Unió, i hi va haver la renúncia en el darrer moment, no del tot ben explicada, d’Esquerra. Això ho sap tothom amb un mínim d’implicació política en aquests tres partits. Si Germà Bel, la setmana passada, va dir en una entrevista radiofònica que a ell ningú li havia dit res, això vol dir que no diu la veritat. O pitjor encara, que qui li ho havia d’haver dit no ho va fer i va enredar l’altre.

Explicar tot això la setmana passada em va valdre –ai, La primera persona!– els exabruptes d’una fauna digital identificada amb Esquerra.  Amb articles penosos o amb comentaris insultants. Hi ha gent en aquest país que ho resol tot adjudicant als que no pensen com ell una militància o uns interessos crematístics obscens. “Aquell és convergent!”. “Què ha de dir ell?”. “Ja sabem qui li paga!”. “Això explica que vagi a tertúlies!”... És una tribu, aquesta, sectària, miop i d’ètica miserable. Hi és ara, malgrat l’esforç de coincidència que cal fer per aconseguir el mínim de llibertat que necessita aquest país, i hi ha estat sempre. Paciència. Si aquests escolans d’opinió o de plantilla volen saber què va passar, només ho han de preguntar obertament als que consideren els seus líders polítics indiscutits. No ho faran, escuders sense criteri com són, o ho faran i callaran. Ja s’apanyaran.

Però hi ha un punt molt més preocupant en aquest episodi mal tancat. Convindria que no es tornés a repetir. Per això cal explicar-lo. Convindria que Convergència, Esquerra i totes les forces polítiques que consideren que Catalunya és una nació i que ara ha de decidir tinguessin la generositat i el patriotisme de convergir en l’estratègia. I de no imposar el seu tacticisme. Que Ernest Maragall s’hagi integrat finalment en la llista d’Esquerra, malgrat l’alegria d’alguns, no és una bona notícia. Ho hauria estat si no hi hagués hagut l’intent de llista unitària. Però ara tot plegat fa sentor a maniobra partidista. El mateix Maragall afirma que l’objectiu ara és que Esquerra aconsegueixi 60 diputats. No, senyor Maragall, l’objectiu ara és la consulta i la independència, si així ho vol la majoria dels catalans. I per això calen més de 60 diputats. Per això cal la unitat sense fissures interessades entre Convergència i Esquerra. Entre molts més. 60 diputats? 100 i amb una llista incloent d’unitat no excloent!