Hi ha rècords que mereixen una medalla i d’altres que haurien d’activar una alarma. Catalunya va allotjar gairebé 2,7 milions de viatgers als hotels durant el juliol, la xifra més alta registrada mai en aquest mes. La notícia ha estat rebuda amb l’entusiasme habitual: un altre rècord, una altra temporada excepcional, una altra demostració de la fortalesa del sector.

A Catalunya ens hem acostumat a comptar turistes com qui compta gols. Cada temporada ha de superar l’anterior. Més passatgers als aeroports, més creueristes, més reserves hoteleres, més visitants internacionals. La classificació sembla senzilla: si en venen més, guanyem. Si en venen menys, entrem en crisi.

El problema és que ningú no acaba d’explicar-nos què guanyem exactament. O, encara més important, qui ho guanya.

Al juliol, els hotels catalans van registrar 2.697.163 viatgers, un 3,1% més que l’any passat. Barcelona en va concentrar gairebé un milió i mig. Entre gener i juliol ja s’han superat els 13,5 milions de clients hotelers, també un màxim històric.

Però les pernoctacions van baixar un 0,8% i l’estada mitjana es va reduir de 3,14 a 3,02 nits. És a dir, cada vegada arriben més persones, però s’hi estan menys temps. Més rotació, més moviment i més pressió per poder anunciar, al final de l’estiu, que hem tornat a batre tots els rècords.

Catalunya corre el risc de convertir-se en un immens torniquet: milions de persones entrant i sortint mentre els que hi viuen intenten no quedar atrapats entre una maleta amb rodes i un contracte de lloguer de temporada.

No es tracta de culpar els turistes. El visitant que ve a Barcelona, a la Costa Brava o a la Costa Daurada no és responsable del model econòmic que s’ha construït al seu voltant. La responsabilitat és de les institucions i dels sectors empresarials que durant dècades han confós l’èxit del turisme amb l’augment indefinit del nombre de visitants.

El turisme genera activitat econòmica i llocs de treball. Negar-ho seria absurd. Però també seria absurd presentar aquesta activitat com una mena de pluja de bitllets que beneficia automàticament tota la societat.

El salari mitjà anual dels treballadors del sector turístic català era de 23.620 euros el 2023, un 22,6% inferior a la mitjana de l’economia catalana. La meitat dels assalariats cobrava menys de 20.300 euros anuals i gairebé la meitat de la plantilla es concentrava en les categories professionals amb remuneracions més baixes. 

L’ocupació de sous baixos tensiona l’estat del benestar i és un subsidi encobert als que s’enriqueixen amb el model. Aquest és el miracle turístic: treballadors que serveixen esmorzars en hotels on mai no podrien dormir i que netegen apartaments situats en barris on ja no poden pagar un pis.

La saturació turística també pressiona l’habitatge. És evident que un client d’hotel no fa pujar directament el preu del lloguer. Però el rècord hoteler forma part d’un ecosistema que inclou pisos turístics, lloguers de temporada, segones residències, inversions immobiliàries especulatives i propietaris que obtenen més rendibilitat allotjant visitants ocasionals que famílies permanents.

Quan un habitatge es converteix en un actiu turístic, deixa de ser una llar. I quan això passa milers de vegades, els residents són expulsats dels barris, els treballadors han d’anar a viure cada vegada més lluny i els joves descobreixen que emancipar-se al seu país és gairebé una activitat de risc.

Després hi ha el comerç. La botiga de queviures tanca i obre un establiment de records. La ferreteria desapareix i arriba una consigna d’equipatges. El bar de menú es transforma en un local de brunch on una torrada amb alvocat costa el mateix que un dinar sencer.

Tot és legal, modern i molt fotografiable. Però el barri deixa de ser un lloc on viure i es converteix en un decorat on consumir. Els veïns encara hi consten al padró, però l’economia quotidiana ja no està pensada per a ells.

També augmenta la pressió sobre el transport públic, la neteja, la gestió de residus, l’aigua, les platges, els centres històrics i els espais naturals. Uns costos que es reparteixen entre tota la ciutadania, mentre els beneficis es concentren en una part molt més reduïda de l’economia.

El debat, per tant, no és turisme sí o turisme no. Aquesta és una caricatura útil per evitar qualsevol discussió seriosa. El debat és quin turisme, en quina quantitat, en quins territoris, amb quins salaris i amb quin retorn per al país.

Catalunya necessita limitar el creixement a les zones saturades, perseguir els allotjaments il·legals, regular de debò els lloguers temporals i derivar més recursos turístics a habitatge, transport i serveis públics. També necessita un sector que competeixi en qualitat, coneixement i valor afegit, no només en la capacitat d’encabir més persones en el mateix territori.

Un rècord de visitants no és necessàriament una victòria. Ho seria si els salaris augmentessin, els joves poguessin emancipar-se, els barris conservessin el comerç de proximitat i els treballadors del sector poguessin viure allà on treballen. La resta és propaganda estadística. El turisme ha d’estar al servei de Catalunya. No Catalunya al servei del turisme.