Les Federacions d’esport adaptat són les úniques que s’alegren quan els baixa el nombre d’afiliats. És lògic si t’ho expliquen: fa uns anys les persones amb una discapacitat ho tenien molt complicat per practicar esport. Per això, no tenien més remei que apuntar-se a una federació esportiva adaptada com, per exemple, la FCEDF (Federació Catalana Esportiva per a Discapacitats Físics). 

Amb els anys, però, les instal·lacions han anat eliminant barreres arquitectòniques, tothom ha pres consciència que fer esport és fer salut i les persones amb una discapacitat han aconseguit ser més autònomes, en general. Per això, si una persona en cadira de rodes, per exemple, vol fer esport, en tindrà prou d’apuntar-se a un gimnàs municipal o, fins i tot, a una federació esportiva comuna. Sovint ja no li cal afiliar-se a una específica d’esport adaptat. I això és un èxit.

En el cas de les persones amb una discapacitat intel·lectual, però, és més probable que sí que necessitin l’acompanyament d’aquestes entitats i, per això, és molt remarcable l’esforç que es fa des de federacions com la FECPC (la Federació Esportiva Catalana de Paralítics Cerebrals) o ACELL-Special Olympics, que advoca per l’esport, la integració i la inclusió social.

Special Olympics celebra els seus jocs aquests dies, fins diumenge a la Seu d’Urgell i el Principat d’Andorra, amb el lema "Millor és qui ho intenta". Són els únics jocs on veurem el cinquè, el sisè i el setè classificats contents com si haguessin guanyat. Perquè només pel fet d’intentar-ho ja són els millors, certament. Són 4 dies on aquests atletes (no he escollit a l’atzar la paraula, s’entrenen molt) se senten estrelles de l’esport i veuran com unes quantes persones aniran als estadis i pavellons per veure’ls i fins i tot hi haurà qui s’enganxi als resums televisius d’alguna competició. Les xifres no són de broma: 1600 esportistes, 600 voluntaris i quasi 500 persones més entre tècnics esportius, delegats i membre de l’organització.

Ara els farem cas. Però faríem bé de no oblidar-nos-en durant l’olimpíada; és a dir, durant el període entre jocs. En la vessant esportiva, és clar que els mitjans públics s’haurien de recordar més d’aquests esportistes i de les seves competicions. Però també en la vessant humana, atansant-nos a les persones amb capacitats diferents, eliminant barreres arquitectòniques i, sobretot, socials. Millor és qui ho intenta i també qui s’hi acosta.