No sé si la fórmula verbal usada per retratar el nou equip d’Artur Mas, “el govern dels millors”, ha estat la més afortunada. Ignoro qui ha encunyat l’expressió, si ha estat parida a propòsit o per generació espontània; en tot cas, em consta que el mateix Mas l’ha emprat en algun moment, i que el Dia dels Innocents, mentre esperàvem la constitució de l’executiu català, li va quedar penjada com una llufa. I a ningú se li escapa que la denominació té molts problemes.

El primer problema és que certes paraules haurien d’estar prohibides en política (i en amors, que de vegades no són tan diferents). Les expressions sempre i mai, per exemple; són conceptes destinats a ser incomplerts i més val esquivar-los. O millor i pitjor, mots que tenen un aire tan sentenciós i subjectiu, que difícilment poden prosperar en un terreny tan opinable com el de la cosa pública. En aquest sentit, cal admetre que l’etiqueta del govern anterior, el Tripartit, era molt més neutra i molt menys propensa al ridícul. Ja sé que a ningú no li agradava, però tenia l’enorme avantatge de no introduir principis de valor, atès que era un simple descriptor.

Un altre inconvenient és que, pel que diuen, en alguns casos el president havia sondejat altres candidats millors abans d’anar a parar als actuals consellers millors. En què quedem? Quins eren els millors de debò? Els primers millors o els segons, tercers, potser fins i tot quarts millors? La lògica ens porta a pensar que en cada ram, de millor només n’hi pot haver un. O tal vegada el plural, els millors, ens pot fer creure que es tracta d’uns millors en general, i no pas dels únics millors de cada cosa. Bé, en qualsevol cas ja es veu que l’adjectiu de marres és un niu de temptacions a l’hora de fer broma sobre una cosa tan seriosa com un govern.

Hi ha un darrer escull mental, que potser no és present en el comú dels ciutadans, però que algun articulista impertinent com jo podria destapar algun dia. Perquè vejam, què passa quan fem la traducció al grec de la fórmula esmentada? No heu fet l’exercici? Doncs endavant, no em direu que no ho soleu fer mai... Coi, sempre que apareix un nou govern, ho traduïm al grec clàssic, no? D’acord, us ho dic jo, que si no us ho dic rebento: ens surt ni més ni menys que l’Aristocràcia. Sí, sí, aristocràcia vol dir literalment el govern dels millors.

Plató va defensar l’aristocràcia com a sistema de govern ideal, com l’exercici del poder per part dels més preparats, cosa que en la seva peculiar manera d’entendre el món equivalia als filòsofs, els cercadors de la veritat i de l’ètica. El pensador grec entenia que els únics criteris per triar els manaires havien de ser la intel·ligència i la saviesa. I es va quedar tan ample. Després la història s’ha encarregat de demostrar fins a quin punt els il·lustrats, intel·lectuals i erudits poden arribar a cometre enormes disbarats polítics.

Jo ja entenc el missatge que voldria transmetre el nostre Molt Honorable; que ja n’hi havia prou de quotes partidistes, de gènere, i altres carallotades, i calia buscar els que reunien més aptituds. Acabar amb la correcció política per la via de la meritocràcia. En el fons, em sembla molt i molt raonable. Però caram, president, això del “govern dels millors”pot convertir-se en una llufa que duri molts anys i doni molta munició als crítics.

No sé si hi són a temps, però jo recomanaria als nous ocupants de la Generalitat que mudessin ràpidament de superlatiu. En suggereixo alguns: els més pencaires, els més austers, els més seriosos, els més convenients, qualsevol cosa que, essent discutible, encaixés amb els aires de crisi i de modèstia que demanen els temps. O si volem que ens entenguin a la perfecció tots els que han estat víctimes del sistema educatiu recent, una expressió com ara “el govern d’aquells que progressen adequadament”. Segur que no ens en riuríem tant. O sí?