És conegut sobretot pels vídeos d'"Hòstia, pilotes" o "Ses taronges", però el fenomen Miquel Montoro va molt més enllà: el seu discurs és molt més que un "gag" viral. El youtuber de Sant Llorenç Des Cardassar ho va demostrar la setmana passada, entrevistat per David Broncano a La Resistencia.
El jove mallorquí ha rebut crítiques a les xarxes socials per no parlar un castellà "prou bo". Amb 13 anys, dominar una llengua que no és la materna prou per a fer una entrevista a televisió té més mèrit que el que cap monolingüe recalcitrant podrà comprendre mai. El que li recriminaven en el fons no era res més que el seu accent de Mallorca, que ja se sap: que quan obris la boca i s'endevini que ets de segons on, fa ximple; que es vegi que ets de segons quin altre lloc no es considera ni tenir accent, sinó "parlar bé".
Plantar-se amb aquesta edat en un programa de televisió, mostrar-se amb naturalitat i ser divertit té ja prou mèrit, però a sobre, Montoro tenia coses interessants a dir. Si al seu canal difón coneixements sobre la vida rural i el seu dia a dia (com enfilar tomàquets de penjar, com sembrar romaní, com fer formatge de cabra...), a La Resistencia va aprofitar l'altaveu per reivindicar el consum de productes de proximitat.
Per lluitar contra l'emergència climàtica podem piular mil hashtags buits, idolatrar certes figures -mentre ignorem l'assassinat d'altres activistes no blancs- i comprar per internet productes 'ecològics' fets a l'altra punta del món. O podem sumar-nos al repte que llançava Miquel Montoro mirant a càmera: "Compreu una bossa de fruita i verdura de temporada cultivada al vostre poble i me n'envieu una foto". Em direu que simplifico i tindreu raó, però estimar l'entorn, conèixer els processos naturals i menjar aliments de prop de casa és un d'aquells canvis personals i polítics més efectius que les grans proclames.
"'Ses taronges', que dices tú", li deia Broncano en to sorneguer en un moment de l'entrevista. Paternalisme cap a una llengua "perifèrica", paternalisme cap a la gent de poble, paternalisme en tractar amb un nen... o totes tres coses a la vegada? En un altre moment, l'humorista va més enllà i li etziba: "Un bon tractor vell que faci soroll i contamini bé, eh? Els tractors no són 'Greta-Thunberg-friendly'".
Suposo que això darrer intentava ser humor, però a mi em sembla com a mínim un comentari absurd i prepotent. Potser, directament, ho qualificaria amb el concepte que fan servir alguns metges rurals anglosaxons quan un company de professió de la ciutat els comenta o explica alguna cosa de manera condescendent, massa confiada, i sovint inexacta o massa simplificada: "urbansplaining". Ens l'apuntem.
El jove mallorquí ha rebut crítiques a les xarxes socials per no parlar un castellà "prou bo". Amb 13 anys, dominar una llengua que no és la materna prou per a fer una entrevista a televisió té més mèrit que el que cap monolingüe recalcitrant podrà comprendre mai. El que li recriminaven en el fons no era res més que el seu accent de Mallorca, que ja se sap: que quan obris la boca i s'endevini que ets de segons on, fa ximple; que es vegi que ets de segons quin altre lloc no es considera ni tenir accent, sinó "parlar bé".
Plantar-se amb aquesta edat en un programa de televisió, mostrar-se amb naturalitat i ser divertit té ja prou mèrit, però a sobre, Montoro tenia coses interessants a dir. Si al seu canal difón coneixements sobre la vida rural i el seu dia a dia (com enfilar tomàquets de penjar, com sembrar romaní, com fer formatge de cabra...), a La Resistencia va aprofitar l'altaveu per reivindicar el consum de productes de proximitat.
Per lluitar contra l'emergència climàtica podem piular mil hashtags buits, idolatrar certes figures -mentre ignorem l'assassinat d'altres activistes no blancs- i comprar per internet productes 'ecològics' fets a l'altra punta del món. O podem sumar-nos al repte que llançava Miquel Montoro mirant a càmera: "Compreu una bossa de fruita i verdura de temporada cultivada al vostre poble i me n'envieu una foto". Em direu que simplifico i tindreu raó, però estimar l'entorn, conèixer els processos naturals i menjar aliments de prop de casa és un d'aquells canvis personals i polítics més efectius que les grans proclames.
"'Ses taronges', que dices tú", li deia Broncano en to sorneguer en un moment de l'entrevista. Paternalisme cap a una llengua "perifèrica", paternalisme cap a la gent de poble, paternalisme en tractar amb un nen... o totes tres coses a la vegada? En un altre moment, l'humorista va més enllà i li etziba: "Un bon tractor vell que faci soroll i contamini bé, eh? Els tractors no són 'Greta-Thunberg-friendly'".
Suposo que això darrer intentava ser humor, però a mi em sembla com a mínim un comentari absurd i prepotent. Potser, directament, ho qualificaria amb el concepte que fan servir alguns metges rurals anglosaxons quan un company de professió de la ciutat els comenta o explica alguna cosa de manera condescendent, massa confiada, i sovint inexacta o massa simplificada: "urbansplaining". Ens l'apuntem.