Ara fa uns dies vaig ser espectadora d’un programa de televisió peculiar. Un curiós debat entre tres representants de les tres candidatures que aspiren a liderar el PSOE després de les primàries previstes en les properes setmanes. D’entrada, m’ha semblat un exercici insòlit però que podia tenir certes potencialitats: no es tractava dels tres protagonistes, sinó de persones que estan a la sala de màquines dels tres possibles líders. Suposo que, a més de voler evitar “cremar” els candidats en una incipient precampanya, es volia subratllar que al darrere de les cares visibles hi ha forces –més o menys vives– d’un partit  que ara per ara està immers en un procés democràtic intern, que a més es preveu obert. Els tres són personatges que per a diferents raons han saltat a la fama: el secretari general castellà-manxec Óscar López, que intervenia donant suport a la candidatura de l’exlehendakari  Patxi López, el alcalde de Valladolid Óscar Puente, que anava a defensar la candidatura de Pedro Sánchez, i, finalment, la diputada Soraya Rodríguez –també val·lisoletana–, que intervenia en representació de la candidatura de Susana Díez. D’entrada, com he dit, la cosa podia tenir el seu interès, i suposo que jo, com els altres telespectadors ens esperàvem un debat segurament franc, potser brusc, però que ens fes veure quines són les diferències entre les propostes dels candidats.

Va ser una mica desorientador constatar que es tractava més aviat d’una mena de teràpia-conflicte de família. Óscar López només feia que parlar d’unitat del partit –i que justament el seu candidat seria l’únic capaç de garantir-la–, Óscar Puente només va parlar de la necessitat de la lleialtat respecte al futur secretari –fent veure tota la frustració i les ferides de la malaguanyada i turmentosa vicissitud de Pedro Sánchez–, i finalment, Soraya Rodríguez també només va parlar d’unitat, en aquest cas però, d’Espanya, com proclamar-se “patriota” absolgués de formular qualsevol altra proposta política.

Cap dels tres convidats va ser capaç de sortir d’una mirada totalment centrada en les divisions internes al socialisme espanyol. Però no pas d’aquelles derivades d’una dura però comprensible discrepància respecte a la natura del partit, a la seva orientació, les seves perspectives, o bé a la política d’aliances. No: a hores d’ara i al menys davant d’aquella part de l’opinió pública que com jo va tenir la paciència de seguir aquell debat, les divisions dins del PSOE semblen referir-se únicament al control de l’aparell. Encara està allà la ressaca de la tremenda estrebada de l’octubre amb la defenestració de Sánchez,  la constitució manu militari de la gestora i la conseqüent opció per a donar suport al govern de Rajoy, totes tres circumstàncies que estan portant el PSOE a una dinàmica clarament autodestructiva, que s’assembla cada cop més perillosament a una batussa familiar, d’aquelles que arriba un moment en què tots ja estan tan alterats fins i tot per recordar-se sobre el que s’estaven barallant. Dolgut, ferit i emprenyat, el PSOE simplement continua mirant-se el melic.

Dic continua per què en realitat el meliquisme socialista ve de lluny, com a mínim des de la segona etapa del govern de Rodríguez Zapatero: ara simplement es veu en tot el seu dramatisme, per les derrotes i la competència a l’esquerra. Tot i estar clarament inserida en una crisi d’abast continental, que colpeja el conjunt de la social democràcia europea, el cas del PSOE sembla especialment sagnant: davant de la crisi econòmica de 2008 i de les seves derivades socials, els socialistes no han sabut ni llegir la situació, ni encara menys donar respostes a les preocupacions de la ciutadania, especialment en la seva etapa d’oposició al primer govern Rajoy. D’aquí venen totes les seves desgràcies, que semblen estar lluny de voler remetre.  Així ho recull l’últim estudi electoral de Jaime Miquel: a hores d’ara el prestigiós analista valencià augura pel PSOE una ulterior pèrdua de més d’un milió de vots i 22 escons.

En aquest panorama, probablement l’única senyal de vida la poden donar els militants. No sabem si sota la cendra d’un partit que sembla totalment defallit encara –i fins a quin punt–, hi ha una mica de foc. Poden haver-hi sorpreses, de molts tipus. Ben mirat, gairebé tots els partits (fins i tot CDC en el seu congrés de dissolució l’estiu passat), han tingut una mena de 15M intern, quan els militants s’han apoderat de la situació canviant més d’un i més de dos programes dels dirigents.

En aquest sentit, molt s’ha especulat sobre el fet de que malgrat Susana Díaz parteix com a favorita,  Pedro Sánchez podria de manera sorprenent capitalitzar l’enuig dels militants, com si fos una mena de Jeremy Corbyn hispà. Sembla difícil no només pel fet que Sánchez té molt poc del dirigent laborista, sinó sobretot perquè la victòria del outsider britànic en el seu moment es degué a la incorporació de militància nova. I no és aquest el cas.

Però probablement, les incògnites més importants són tres. La primera fa referència a la participació dels militants: una baixa afluència realment donaria una mena d’extrema unció a un partit que de moment està en la UVI. Una segona, fa referència als resultats: si finalment les tres candidatures es reparteixen (encara que sigui de manera asimètrica, ja que Patxi López sembla ser el candidat amb menys opcions) el vot de la militància, la lectura del resultat serà complicada i no afavorirà cap tipus de recomposició interna, també perquè es podria donar la circumstància de que les opcions de dirigents i militants del mateix territori no coincidissin (com sembla ser al País Valencià) i això significaria una multiplicació de la conflictivitat al nivell territorial. I, finalment, la tercera, i potser la més important: guanyi qui guanyi està per veure si un partit sotmès a una prova d’estrès tan gran durant tant de temps, és capaç de reconstruir-se.  Mai es pot dir, però, de moment, sembla difícil.