Tot i un suposat repunt juvenil, és evident que les darreres dècades a Catalunya hi ha hagut una davallada del nombre d’assistents a les misses. Com deia la primera pàgina dels còmics de l’Astèrix: “Tota la Gal·lia està ocupada pels romans... Tota? No! Un poblet de gals irreductibles resisteix com sempre l’invasor...”. Curiosament, una de les misses que ha anat resistint i agafant volada els darrers anys en assistència és la de l’11 de setembre a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona.
La primera convocatòria de la missa pels patriotes catalans es va fer el 1886, en plena Renaixença. Ara farà 140 anys. Llavors va ser el primer acte públic de commemoració de l’11 de setembre de 1714. El primer acte coincidint amb aquesta data 172 anys després de la desfeta. És a dir, sembla que la celebració de la Diada comença per una missa. Per aquest motiu, la celebració de 1886 també va aplegar sectors federalistes i d’esquerres que no combregaven amb el fet catòlic, però sí amb el fet nacional. Des del 1899 n’ha mantingut la convocatòria anual la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat.
Ha plogut molt des de llavors. Però la missa s’ha continuat convocant. I, els qui hem seguit aquesta missa els darrers vint anys hem pogut veure sense explicació aparent com, el que semblava convertir-se en una celebració de quatre gats que s’acabaria extingint, s’anava consolidant. S’entén que una missa convocada al voltant de l’11 de setembre revifés durant els anys més intensos del Procés. De fet, eren molts els qui a les 10 del matí es trobaven a la missa i a les 17.14 coincidien a la mani. Missa i mani.
Però, a diferència d’altres convocatòries, el 2017 no va marcar un punt d’inflexió, sinó que el quòrum es va anar mantenint i ampliant. Al contrari que la mani, l’any passat la missa va ser una de les més concorregudes que he vist. Fins i tot renovant lleugerament l’edat i els cabells blancs que acostumen a omplir els bancs de moltes esglésies.
Res fa preveure que aquest any sigui diferent. La cronologia fa que aquest fenomen tingui poca explicació per motius estrictament polítics. Aventuro com a explicació que la convocatòria ha sabut aplegar la gent que veu amb preocupació com molts sectors d’església es van descatalanitzant. Tots coneixem les polèmiques sobre aquest tema. Com la de la presència del català en la visita del papa Lleó XIV. Precisament, un dels arguments que es va repetir més en la polèmica d’aquest juny va ser que Antoni Gaudí, membre de la Lliga Espiritual, va ser detingut el 1924 quan volia entrar a la missa de l’11 de setembre que havia prohibit la dictadura de Primo de Rivera. La mateixa que encara se celebra ara.
L’episodi de Gaudí està perfectament documentat, però era poc conegut fins fa pocs anys, quan es va recuperar en algunes publicacions especialitzades. Però l’empatia que pot generar aquest episodi no explicaria per si sol que la missa de l’11 de setembre no hagi patit la desmobilització que ha tingut el moviment sobiranista els darrers anys. Però encara em crida més l’atenció el poc relleu institucional i mediàtic que sempre ha tingut aquesta missa. Ni en els dies de glòria del Procés, els polítics i els mitjans de comunicació li hi han fet gaire cas. La presència de representants institucionals (amb governs de tots colors que hem tingut els darrers anys) ha estat més aviat pobra.
Els alcaldes espavilats, creguin en Déu o en el diable, no es perden la missa de Festa Major. Saben que és un moment rellevant de la vida social del poble o de la ciutat. Encara que anar a missa els sigui una penitència. L’alcaldia ve val una missa. En canvi, la missa de la Diada mai no s’ha vist com un acte rellevant pels partits catalanistes o sobiranistes. No s’ha omplert mai un banc de representants institucionals, polítics o d’entitats.
Això crida més l’atenció quan saps què es fa en aquesta celebració. És una missa, però no hi ha hagut cap pronunciament ultramuntà que pugui incomodar un catalanisme ampli d’ideologies diverses. No és la missa de l’ANC, ni dels nostàlgics de Cambó. Com tampoc s’hi ha pogut sentir res que no es pugui encabir dins de la interpretació de la Doctrina Social de l’Església. També a les manifestacions sovint coincideixes amb gent molt més estrafolària que els hi van a missa i no per això els polítics hi deixen d’anar. I és un acte cívic de caràcter religiós que mereixia més atenció mediàtica. Sobretot quan els darrers anys hem vist notícies sobre accions molt abrandades i molt curioses al voltant de l’11 de setembre, però que apleguen quatre gats.
Crec que estaria bé corregir aquest buit. I, si no és per la missa, almenys que sigui pel centenari d’un gran missaire com Gaudí, del qual ens n’hem enorgullit tant. O com a argument que serà definitiu per alguns, perquè no se l’apropi l’extrema dreta, que li agrada molt anar a pescar entre el catolicisme benestant. És aquest divendres a les 10 del matí a la Santa Maria del Mar (no dura més d’una hora).