Ara o a la primavera? La qüestió ja no és si s’han de convocar o no eleccions al Parlament de Catalunya. Òbviament s’hi han de convocar, i per la força dels fets, són ben diferents de les també convocades de forma anticipada a Galícia. És aquesta la raó que du el PP a criticar la possibilitat que Mas convoqui a urnes aquesta tardor. Aquesta i el fet de saber que s’acaben els dies de vins i roses per al PP a Catalunya, dies d’uns pactes que tots els aduladors del president (els de sempre o els sobrevinguts s’apropaven ahir a la porta de Palau, perquè aquesta foto serà més nítida que la del 11-S), tots sense excepció, estan disposats a oblidar per elevar Artur Mas a la categoria de líder carodià postpujolista.

Ara que sembla pecat criticar el president diré que les eleccions, per la seva pròpia natura política, pel seu caire paraconstituent (si qui convoca no traeix l’esperit que ha dit l’embarga), han de ser a la primavera: els morts que s’amaguin als armaris de la formació que lidera no els farà desaparèixer una majoria absoluta. La gent està calenta, vol ja l'Arcàdia feliç,  i CiU en pot treure profit, però el líder ha de tenir quelcom de visionari, d’aquesta mena de sacrifici que sols és visible quan ha passat el temps i es mira enrere. Els impacients (jo també ho sóc) han de saber que el control dels tempos no es pot perdre en l’últim round. Als cansats (jo també ho estic) de tota aquesta història de estira i arronsa, de greuges i retrets adornats de balances i estudis econòmics que es contradiuen, se’ls hi ha de recordar que ja no ve d’un mes, si es vol de veritat arribar a port. Cap als empresaris porucs el Govern té una llarga tasca de convenciment i persuasió impossible si el veuen accelerat i dut per la marea.

Fa unes setmanes escrivia aquí “Què ha de fer el President Mas?” Perdonin si em cito, vaig dir avançant –me, com tants, al “no” de Rajoy a la reunió del dia 20: “Ara cal que, quan li neguin, quedi clar que no es vendrà pel plat de llenties de les nòmines immediates, i que sigui capaç de fer algun gest simbòlic que li va molt més que les properes eleccions en la jugada”.

Doncs bé, en la nova era, si tot es consuma, CDC haurà de morir, dividida en múltiples corrents ideològics on prendran protagonisme nous cadells polítics. Abans això no arribi, abans no mori, pot tenir la tasca immensament històrica de liderar una comunitat i un territori, per un camí que requereix ferm recolzament extern, informada entesa interna, valent suport empresarial i destriar el gra de la palla del què es pot prometre. I així ens plantem a la primavera, senyors de l’ala oest, no pot ser d’altra manera.