La Universitat de Vic ha premiat Ikram Asbai per ser l’estudiant amb millor expedient acadèmic de la carrera d’Infermeria en el curs 2010-2011. Igualment 32 estudiants més d’altres llicenciatures, diplomatures, enginyeries o màsters han rebut el mateix reconeixement per haver excel•lit en el seus estudis.

Esmento la Ikram ja que es tracta d’una jove de confessió musulmana. No és que vulgui fer-ne discriminació positiva, ni per descomptat negativa, però veig important subratllar que cada cop és més freqüent que fets així passin a Catalunya en un clima de normalitat i de respecte exquisit. Amb el cap cobert amb un mocador, Ikram va recollir un diploma de la mà del conseller de Cultura, Ferran  Mascarell. L’Aula Magna era plena de professors i membres de la comunitat acadèmica que la felicitaven. A la fila zero, les autoritats locals i altres convidats.

El mocador islàmic forma part del nostre paisatge urbà als barris, a les fàbriques i a les escoles enmig de la normalitat. L’Islam conviurà cada dia més amb la nostra quotidianitat catalana si tenim present, per exemple, que la majoria de nadons de Vic o Manlleu són de mare estrangera. I no passa res, és clar.

Actualment, però, està força de moda el discurs pilaraholià de sembrar dubtes jihadistes entre alguna immigració. Són aquells intel•lectuals que apel•len a la llibertat occidental per manar normes de conducta en temes íntims com el vestir. A mi m’agrada més parlar del respecte a la diversitat, de la inclusió i de la identitat de cadascú. La Ikram està perfectament inserida dins la societat catalana: parla i escriu un català perfecte i és una universitària brillant.

Malauradament, però, la Ikram ha d’aguantar comentaris del tipus: “No entenc que parlant tan bé el català portis mocador” [sic]. Al capdavall, és un exemple d’integració que sigui una noia ─no de soca-rel catalana pel que fa als seus orígens familiars─, qui tingui les millors notes.

Amb perfils així es demostra que Osona té una societat acollidora on algunes de les seves escriptores més destacades es diuen Najat El Hachmi i Laila Karrouch; aquests dues, per cert, marroquines sense mocador. Igualment a Vic, els últims anys han destacat projectes com la desapareguda revista Mà o la campanya Tots Som Vic que il•lustren que la comprensió mútua entre pobles ens enriqueix i ens fa més cultes a tots.

Ara que patirem, però, temps de dreta pura i per si mai algú té temptacions de fer normatives estranyes,  ja us avanço que, si de mi depèn, com a professor de la UVic,  a la meva classe no prohibiré a cap noia que vagi amb el cap tapat. Que tothom vagi com vulgui en llibertat.

Moltes felicitats Ikram! L’enhorabona també a l’Anna Casasas (Periodisme) o al Ruben Ginestós (Comunicació Audiovisual) de la meva facultat i a tots els altres alumnes premiats. En situacions d’aquesta mena a Catalunya impera la normalitat ja que evidentment els catalans som gent civilitzada i no ens hem begut l’enteniment. Felicitem a tothom quan guanya un premi, sigui cristià, islàmic, agnòstic, ateu, blanc o negre. Per descomptat que a Catalunya ningú no faria com Hitler que no va voler saludar l’atleta afroamericà Jesse Owens vencedor dels Jocs del 1936.